Museu Picasso de Barcelona

Ajuntament de Barcelona

Menú del lloc

Vés al contingut

 

Picasso projecte blau

Del 6 d'abril de 2022 al 4 de setembre de 2022


Picasso projecte blau

L’estudi tècnic de l’obra de Picasso ens obre les portes a un espai de recerca i aprenentatge fascinant. Les anàlisis dels materials, les tècniques d’imatge i la fotografia digital en alta resolució, combinats amb altres eines d’exploració, ens han permès resseguir el rastre creatiu de l’artista i desxifrar la informació oculta en quatre pintures del període 1901-1904.

Extreure imatges no visibles permet revelar també els relats que l’artista va teixir a través de les seves pintures i els seus dibuixos. S’evidencia així que cadascuna de les teles estudiades amaga una altra obra prèvia, no sempre relacionada amb el motiu visible.

Volia Picasso convidar a la percepció activa ja en el 1901? L’artista va deixar voluntàriament a la superfície de les seves obres vestigis materials que indueixen a pensar que buscava oferir diferents nivells de lectura. D’aquesta manera, l’espectador és convidat a implicar-se en l’intricat procés creatiu picassià.

La tecnologia digital ha transformat la manera d’estudiar les col·leccions i de relacionar-nos-hi, i ha permès que la informació viatgi de la tela a la pantalla i indueixi el visitant a participar en aquest exercici d’anàlisi.

  • NATURA MORTA, 1901

    El 1901 serà un any determinant per a la formació de la identitat artística de Picasso, un any en el qual emprendrà noves obres amb un cromatisme i unes formes cada vegada més sobris.

    A la tardor, inicia un conjunt de teles amb mesures i motius similars, en les quals la figura humana adquireix especial protagonisme, amb figures solitàries o parelles assegudes davant la taula d’un bar en actitud melancòlica.

    La imatge subjacent a Natura morta coincideix formalment amb aquest grup de pintures. La parella amb el cap cot està recolzada en una posició forçada que Picasso accentua deformant les extremitats. Els traços simplificats i la morfologia peculiar d’alguns elements, com les mans o les orelles, s’assemblen als d’altres obres del mateix període.

    Pablo Picasso. “Natura morta”. París, 1901. Oli sobre tela. 60,5 x 81,5 cm. Museu Picasso, Barcelona. Adquisició Plandiura, 1932. MPB 4.273. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Fotogasull © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2022Pablo Picasso. "Natura morta". París, 1901. Oli sobre tela. 60,5 x 81,5 cm. Museu Picasso, Barcelona. Adquisició Plandiura, 1932. MPB 4.273. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Fotogasull
    Imatge reflectogràfica en l’infraroig optimitzada de 'Natura morta' de Pablo Picasso combinant diferents longituds d’ona per tal de visualitzar les diferents capes de l’obra. John K. Delaney. National Gallery of Art, Washington, 2018. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: John K. Delaney. National Gallery of Art, Washington, 2018. Imatge reflectogràfica en l’infraroig optimitzada de "Natura morta" de Pablo Picasso combinant diferents longituds d’ona per tal de visualitzar les diferents capes de l’obra. John K. Delaney. National Gallery of Art, Washington, 2018. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: John K. Delaney. National Gallery of Art, Washington, 2018

    El resultat és la transformació dels ombrívols subjectes en objectes quotidians. Picasso no es va limitar a cobrir la primera composició; va mantenir la taula en primer terme i va anar afegint elements que van reemplaçar l’espai abans ocupat per les figures. A mesura que els dos personatges quedaven reabsorbits per la superposició de capes de color, la pintura adquiria un significat nou. És la transposició d’un motiu a un altre a través d’aplicacions d’una pintura espessa, gairebé tridimensional.

  • JAUME SABARTÉS AMB PINÇANÀS, 1901

    Aquesta icònica pintura dels inicis de l’època blava presenta una història complexa. Realitzada a París a finals del 1901, Picasso se la va emportar a Barcelona quan va tornar del seu segon viatge. Un estudi recent ha permès concretar la data del trasllat desxifrant, amb tècniques infraroges, vestigis tipogràfics del diari parisenc Le Journal del 18 de gener de 1902 adherits a la superfície de l’obra.

    En les seves memòries, Sabartés recordava que Picasso havia pintat el seu retrat cobrint el d’una reclusa de la presó parisenca de Saint-Lazare. Això va ser confirmat per l’estudi radiogràfic, gràcies al qual es va descobrir una figura femenina, amb la característica toca que duien les internes, i un fons d’arcades que recorda l’arquitectura del recinte.

     Pablo Picasso 'Jaume Sabartés amb pinçanàs'. París, finals del 1901. Oli sobre tela. 46 x 38 cm. Museu Picasso, Barcelona. Donació Pablo Picasso, 1968. MPB 70.491. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Fotogasull © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2022 
Pablo Picasso "Jaume Sabartés amb pinçanàs". París, finals del 1901. Oli sobre tela. 46 x 38 cm. Museu Picasso, Barcelona. Donació Pablo Picasso, 1968. MPB 70.491. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Fotogasull © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2022
    Imatge reflectogràfica en l’infraroig optimitzada de 'Jaume Sabartés amb pinçanàs' de Pablo Picasso combinant diferents longituds d’ona per tal de visualitzar les diferents capes de l’obra. John K. Delaney. National Gallery of Art, Washington, 2018. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: John K. Delaney. National Gallery of Art, Washington, 2018 Imatge reflectogràfica en l’infraroig optimitzada de "Jaume Sabartés amb pinçanàs" de Pablo Picasso combinant diferents longituds d’ona per tal de visualitzar les diferents capes de l’obra. John K. Delaney. National Gallery of Art, Washington, 2018. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: John K. Delaney. National Gallery of Art, Washington, 2018

    Els resultats de les anàlisis estratigràfiques suggereixen que el color de la capa subjacent és més viu que a La dona de la còfia (1901), tela també inspirada en una reclusa de Saint-Lazare. En tots dos casos, Picasso va perfilar les figures amb blau de Prússia, delimitant els camps de color que prèviament havia aplicat amb pinzellades espesses.

  • LA COPA BLAVA, 1903

    Picasso reutilitzava un o més cops la mateixa tela per crear noves composicions. A vegades, amb la matèria totalment seca, executava una idea diferent, acumulant capes de color. La copa blava n’és un exemple.

    La imatge radiogràfica d’aquesta obra va revelar una figura masculina barbada que porta a la mà el que podria ser un ram de flors. En un estudi posterior amb tècniques IR, es va identificar un segon rostre superposat. Aquesta imatge d’home madur serà utilitzada pel pintor a partir del gener del 1902 i persistirà al llarg d’uns quants mesos.

      Pablo Picasso. 'La copa blava'. Barcelona, c. 1903. Oli sobre tela. 66,1 x 28,5 cm. Museu Picasso, Barcelona. Donació. Pablo Picasso, 1970. MPB 110.009. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Fotogasull © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2022  
Pablo Picasso. "La copa blava". Barcelona, c. 1903. Oli sobre tela. 66,1 x 28,5 cm. Museu Picasso, Barcelona. Donació. Pablo Picasso, 1970. MPB 110.009. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Fotogasull
      Imatge reflectografica en l’infraroig de 'La copa blava' de Pablo Picasso, amb longitud d’ona de 1.000, 1.250 i 1.500 nm. IFAC-CNR, 2019. Museu Picasso, Barcelona. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: IFAC-CNR, 2019 Imatge reflectografica en l’infraroig de "La copa blava" de Pablo Picasso, amb longitud d’ona de 1.000, 1.250 i 1.500 nm. IFAC-CNR, 2019. Museu Picasso, Barcelona. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: IFAC-CNR, 2019

    Tot i que el clivellat de la superfície ens suggereix que totes dues capes van ser aplicades en un curt espai de temps, Picasso no va pintar la natura morta de La copa blava immediatament. Va esperar a tenir ben secs els empastaments de la capa inferior i, fins i tot, va arribar a signar l’obra, a l’angle superior esquerre, amb l’oli encara fresc. La signatura va quedar incorporada a la pasta fresca de la capa subjacent i oculta sota la pintura final. Per aquest motiu avui només és visible a la radiografia.

  • TERRATS DE BARCELONA, 1903

    De tots els paisatges que Picasso va pintar de Barcelona, aquest és el més ambiciós. En aquesta pintura, realitzada al seu taller de la Riera de Sant Joan, l’artista va triar el format horitzontal per fer una lectura panoràmica de la ciutat.

    A primer cop d’ull, s’observen pinzellades curvilínies que no coincideixen amb la imatge visible. L’estudi radiogràfic va corroborar l’existència d’una pintura anterior la iconografia de la qual té coincidències evidents amb obres del període 1902-1903.

    Pablo Picasso. 'Terrats de Barcelona'. Barcelona, 1903. Oli sobre tela. 71 x 111 cm. Museu Picasso, Barcelona. Cessió permanent del Ministeri de Cultura, 1991. MPB 112.943. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Fotogasull © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2022  
Pablo Picasso. "Terrats de Barcelona". Barcelona, 1903. Oli sobre tela. 71 x 111 cm. Museu Picasso, Barcelona. Cessió permanent del Ministeri de Cultura, 1991. MPB 112.943. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Fotogasull
    
    Imatge reflectografica en l’infraroig de 'Terrats de Barcelona' de Pablo Picasso, en freqüència d’infraroig proper NIR2 (950-1.150 nm) i NIR3 (1.200-1.550 nm). Museu Picasso, Barcelona, 2012 Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Departament de Quimica Analitica de la Facultat de Quimica de la Universitat de Barcelona, 2012 Imatge reflectografica en l’infraroig de 'Terrats de Barcelona' de Pablo Picasso, en freqüència d’infraroig proper NIR2 (950-1.150 nm) i NIR3 (1.200-1.550 nm). Museu Picasso, Barcelona, 2012 Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Departament de Quimica Analitica de la Facultat de Quimica de la Universitat de Barcelona, 2012

    Quan ens endinsem en l’estructura, apareixen colors molt vius que suggereixen que la pintura hauria estat realitzada en fases diferents. Amb l’observació al microscopi dels talls estratigràfics, podem concloure que, quan Picasso va pintar Terrats de Barcelona, la capa que correspon a l’escena de la parella ja estava completament seca. Va ocultar l’escena anterior, superposant-hi àmplies àrees de pintura amb una gamma de tons freds i apagats. Va anar aplicant així fines capes d’oli molt diluït, sense arribar a eliminar l’empremta de les pinzellades precedents ni cobrir completament el color de les capes internes, que emergeixen com centellejos ataronjats.

    Tant el tema com la postura dels personatges seran recurrents en aquest període i desembocaran magistralment en la gran pintura La vida (1903).

  • EL CEC

    El gener del 1903, Picasso dona per acabada la seva tercera estada a París i torna a Barcelona, on romandrà catorze mesos. Durant aquest període, d’intensa producció, l’artista pinta teles tan emblemàtiques de l’etapa blava com La vida, i continua aprofundint en la representació de la misèria i el patiment dels individus que viuen en la marginalitat. En aquest dibuix, fet a l’anvers d’una targeta postal, Picasso ens hi enfronta figurant un cec amagrit tancat entre quatre parets, assegut en posició hieràtica i fitant el buit. El cànon allargassat del cos del cec, tan característic de les figures d’aquest moment, i l’exagerada desproporció de les mans vehiculen el pathos de la composició, que Picasso reforça amb un acusat contrallum que cega el rostre del protagonista. Hi ha, en aquest dibuix, un savi equilibri entre la inexpressió de qui res no veu i l’expressió de qui vol aixecar acta contra la pobresa a base de traços vigorosos i essencials.

    Aquest dibuix, que l’Ajuntament de Barcelona va adquirir en subhasta pública el mes d’octubre passat, amb destinació al Museu, cal vincular-lo a la sèrie d’obres que Picasso va fer durant la segona meitat del 1903 protagonitzades per la figura d’un cec, entre les quals l’extraordinària L’àpat del cec, del Metropolitan Museum of Art de Nova York, o El cec, del Fogg Art Museum de la Universitat de Harvard.

  • EL JOVE PICASSO

    Estudis tècnics. Obres de la Col·lecció del Museu Picasso, Barcelona
    06.04.2022 – 03.07.2022
    Museo Picasso. Colección Eugenio Arias
    Buitrago del Lozoya, Madrid

    El Museu Picasso de Barcelona col·labora des de fa anys amb el Museo Picasso - Colección Eugenio Arias, de Buitrago del Lozoya (Madrid), que conserva una peculiar col·lecció forjada a través d’una llarga amistat de 26 anys entre l’artista Pablo Ruiz Picasso i el seu barber, Eugenio Arias. Inicialment la col·laboració ha consistit en el préstec d’una peça convidada, però aquesta vegada el Museu Picasso exporta a la Comunidad de Madrid un projecte expositiu que complementa l’exposició Picasso projecte blau.

    La mostra, comissariada per Reyes Jiménez i que tindrà lloc del 6 d’abril al 3 de juliol de 2022, es vertebrarà a partir de dues pintures fonamentals del període de formació del jove Picasso que formen part de la col·lecció del Museu: Primera comunió (gener-març de 1896) i Ciència i caritat (gener-abril de 1897). Ambdues pintures representen moments clau en l’evolució del procés formatiu d’un jove Picasso de 15 anys i, per tant, són cabdals per al relat del Museu Picasso. El discurs expositiu es construirà a partir d’una selecció de dibuixos i pintures de la col·lecció de Barcelona relacionades amb aquestes obres mestres i es complementarà amb la documentació dels estudis tècnics realitzats per l’equip científic del Museu.


    Informació
    pràctica

  • Obert al públic:
    Del 6 d'abril de 2022 al 4 de setembre de 2022

  • Comissària:
    Reyes Jiménez

  • Col·laboradors:
    National Gallery de Washington, Istituto Nello Carrara Florencia (en el marc del projecte PROMESA)


  • Preu:
    Exposició inclosa en el preu de l'entrada general a la col·lecció

  • Horaris i compra
    d'entrades »

Continguts relacionats

Activitats relacionades