Museu Picasso de Barcelona

En el marc de la col·lecció permanent, el Museu Picasso de Barcelona exposa peces impressionistes i simbolistes del Museu d’Orsay de París i el Museu national Picasso-París.

Aquestes obres permetran al públic copsar l’impacte que el jove Picasso va experimentar en els seus dos primers viatges a París.

El Museu Picasso de Barcelona participa amb un préstec excepcional d’obra en l’exposició Picasso. Bleu et rose que té lloc al Musée d’Orsay entre el 18 de setembre del 2018 i el 6 de gener del 2019. Per tal de poder continuar oferint una visita coherent a la nostra col·lecció permanent, els museus organitzadors de la mostra, en el marc de la fructífera col·laboració entre les nostres institucions, han facilitat a través dels presidents respectius ―Laurence des Cars (Musée d’Orsay) i Laurent Le Bon (Musée national Picasso-Paris)― el préstec en intercanvi de dinou obres de diversos artistes, entre els quals destaquen Cézanne, Degas, Gauguin, Steinlen i Toulouse-Lautrec.

Els dibuixos, pintures i escultures que presentem dialoguen amb les obres de la nostra col·lecció, alhora que posen de manifest el paper determinant que els artistes que operaven a París a principis del segle XX van tenir en el canvi estilístic del jove Picasso i en la formació i consolidació d’un llenguatge propi. Descobrim la seva fascinació pels artistes d’avantguarda i com comença a forjar ―especialment en el període comprès entre el primer viatge a París, l’octubre del 1900, i la seva instal·lació definitiva a la ciutat l’abril del 1904― el seu estil tan personal i a passar d’una pintura mundana a una altra de notable caràcter simbòlic.

• Picasso descobreix París

  A la revista Pèl & Ploma del 19 d’agost del 1899 hi apareixia, amb data del 4 d’agost, una convocatòria per a la presentació d’obres d’art destinades a l’Exposició Universal de París, que s’havia de celebrar del 15 d’abril al 12 de novembre del 1900. El termini d’admissió s’havia de tancar el 31 d’agost, però es va anar prolongant successivament fins al 20 d’octubre ¹ .

  La notícia va provocar molt d’enrenou entre els artistes barcelonins, sobretot entre els més joves, ja que representava una gran oportunitat per donar a conèixer les seves obres a París. Picasso, que ja estava acostumat a participar en exposicions oficials, hi va presentar el quadre Darrers moments i després de ser seleccionat per a l’exposició del mil·lenari va començar a preparar el seu viatge a París.

  Molts artistes es van desplaçar a París per assistir als fastos de la gran exposició. Ramon Casas hi va anar abans de la inauguració i va prendre diversos apunts de les obres exposades, uns dibuixos que posteriorment van ser publicats, amb textos del pintor i de Miquel Utrillo, a Pèl & Ploma.

  Picasso, igual que els altres, somiava amb aquell viatge a la capital francesa, com posa de manifest el petit dibuix, fet encara a Barcelona, on es representa ell mateix al costat de Manuel Pallarès davant de dos edificis mítics de París, la torre Eiffel i Notre-Dame. Però va haver d’esperar fins al setembre del 1900 per poder viatjar, acompanyat de Carles Casagemas, tal com s’indicava en una nota apareguda a Catalunya artística ². Al cap d’uns dies s’hi va afegir Pallarès. Van mantenir el contacte amb els amics que s’havien quedat a Barcelona a través d’una sucosa correspondència amb els germans Reventós.

  Durant els primers dies es van dedicar a visitar els pavellons de l’Exposició, on Picasso va poder contemplar de primera mà les obres de Manet i dels impressionistes, així com la mostra paralela organitzada per Rodin a la plaça de l’Alma. Aquells primers dies va freqüentar els seus amics catalans: Casas el va retratar al carbonet davant de l’edifici de l’Exposició, i Picasso es va autoretratar amb els seus amics ―Casas, Utrillo, Pichot, Casagemas, Germaine i Odette― a la sortida de la mostra o a Montmartre, al costat de Pichot, Pere Manyac, Casagemas, Jaume Brossa i Pompeu Gener. Aquella primera estada es va interrompre a finals d’any. Picasso es va desplaçar a Màlaga, i posteriorment a Madrid per engegar el seu projecte de revista modernista Arte Joven.

  El maig del 1901, Picasso es va traslladar de nou a París amb motiu de l’exposició que Pere Manyac havia organitzat de la seva obra i la del pintor Francisco Iturrino a la galeria Vollard. Picasso hi va presentar algunes pintures portades des d’Espanya, però va haver de treballar intensament per complir el pla de Manyac. Va arribar a completar prop de seixanta obres, emprant una pinzellada gruixuda i curta de colors purs per tractar temes parisencs ―la vida nocturna, apunts de carrer i fins i tot alguns esbossos de moda― en els quals s’aprecia la influència de Steinlen, de Toulouse-Lautrec i dels postimpressionistes. La mostra va tenir un èxit relatiu, ja que es van vendre diverses obres i va ser elogiada a la premsa.

  En un primer article, aparegut a Le Journal el 17 de juny, Gustave Cocquiot lloava la curiositat i capacitat d’absorció de l’artista: «Picasso vol veure-ho tot i expressar-ho tot» ³, mentre que el crític Félicien Fagus assenyalava les possibles influències sobre el jove pintor: «S’hi descobreixen fàcilment, a més de les dels grans artistes del passat, moltes influències probables: Delacroix, Manet (molt apropiadament, ja que en part ve dels espanyols), Monet, Van Gogh, Pissarro, Toulouse-Lautrec, Degas, Forain, Rops, potser... Totes passatgeres i que s’esvaeixen tot just copsades; es veu que el seu arrauxament encara no li ha donat l’ocasió de forjar-se un estil personal. La seva personalitat es troba en aquesta empenta, en aquesta espontaneïtat juvenil i impetuosa (diuen que no té ni vint anys i que ha pintat fins a tres teles cada dia). El perill per a ell és aquesta mateixa impetuositat.» ⁴

  Un cop acabada l’exposició, Picasso va donar la raó a Fagus i va refrenar la seva impetuositat, es va allunyar del cromatisme viu i va començar a buscar un camí nou, més pròxim al simbolisme però assimilant les ensenyances de tot el que veia: des de la temàtica i el tènue colorit de les obres de Carrière, Denis i Puvis de Chavannes fins a les solucions compositives de Gauguin, Manet, Degaso Cézanne. Aquest canvi temàtic i cromàtic el va portar a una pintura més íntima i simbòlica que va desenvolupar des d’aquell moment fins a mitjans del 1904, el període denominat blau. En aquesta etapa Picasso va viure a cavall entre París i Barcelona i va practicar un estil gairebé monocrom i intimista, influït no sols per certs pintors, sinó també per la seva amistat amb Max Jacob, que el va introduir en el coneixement de la poesia francesa de fi de segle.

  L’abril del 1904, acompanyat de Sebastià Junyer Vidal, Picasso emprèn el viatge definitiu a París i s’instal·la a Montmartre. Un factor decisiu en el canvi que aleshores experimenten la seva vida i la seva obra és l’amistat amb poetes com André Salmon, Max Jacobo, Guillaume Apollinaire, a més de la relació amb els germans Stein, a través dels quals té accés a personalitats rellevants i a la intel·lectualitat més progressista. Així és com Picasso entra a formar part de l’avantguarda artística francesa.

  Malén Gual
  Comissària

  • 1. Pèl & Ploma, n. 12 (19 d’agost del 1899); Pèl & Ploma, n. 15 (9 de setembre del 1899); Pèl & Ploma, n. 20 (14 d’octubre del 1899).
    2. Catalunya artística (27 de setembre del 1900).
    3. Gustave Cocquiot, «La vie artistique / Pablo Ruiz Picasso». Le Journal (17 de juny del 1901).
    4. Félicien Fagus, «MM Iturrino et Picasso». La Revue Blanche (15 de juliol del 1901).