PAISATGES DE BARCELONA
29/5/14 - 14/9/14

-
Presentació
Paisatges de Barcelona presenta un conjunt de pintures i dibuixos que reprodueixen el litoral i l’espai urbà de Barcelona i que pertanyen a la col·lecció del Museu Picasso.
La major part dels paisatges van ser treballats entre 1895 i 1903. En aquest període de la seva vida, l’artista descobreix una ciutat moderna que s’obria camí cap a Europa i on l’antic perdurava com a signe dels temps. Els paisatges són també la constatació de l’evolució creativa de Picasso: de l’aprenentatge a la vinculació amb l’avantguarda artística catalana i a la consolidació del seu primer estil personal. El 1917 torna a pintar la ciutat i la mostra a través d’un llenguatge avantguardista.
Aquestes obres es presenten amb quaderns fotogràfics que en la seva majoria identifiquen les escenes representades, provinents de fons fotogràfics de la nostra ciutat: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya i Fundació Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas.
-
Litoral
En arribar a Barcelona, els Ruiz Picasso s’instal·len prop del port. El mar apareix de forma natural en els dibuixos i les pintures de l’artista, bàsicament de 1895 a 1899.
En el seu recorregut pictòric, Picasso voreja el litoral des de la muntanya de Montjuïc, passant pel port, la façana de mar del barri de la Barceloneta fins a l’escullera, per continuar cap a la platja de la Barceloneta amb les fàbriques del Poblenou al fons i arribar fins a la serralada de Marina.
Aquests paisatges són exercicis artístics lliures en els quals practica la perspectiva, el tractament de la llum, la pinzellada i les gradacions cromàtiques.
-
Barcelona patrimonial
La Barcelona patrimonial conviu amb la Barcelona moderna. Picasso elabora uns paisatges d’indrets emblemàtics, edificis patrimonials d’arquitectura religiosa de Ciutat Vella.
L’esguard de Picasso s’atura en els claustres de dos edificis religiosos: el romànic de Sant Pau del Camp i el gòtic de la catedral. Del primer es fixa en els singulars arcs polilobulats. Del segon li interessa la porta d’estil gòtic flamíger — art gòtic francès i altres països europeus que es desenvolupa en el segle XV—, que el comunica amb la capella de Santa Llúcia, i el contrafort gòtic de l’estanc de les oques.
-
Barcelona moderna
El darrer terç del segle XIX Barcelona experimenta canvis importants, com ara la construcció del Parc de la Ciutadella, on s’havia desenvolupat l’Exposició Universal de 1888. A més, es teixeix la reforma urbanística de l’Eixample, el litoral marítim s’urbanitza i es saneja el nucli urbà.
La Barcelona moderna deixa petjada en l’espai urbà en alguns edificis com les cases dels Porxos d’En Xifré. Situades a prop del domicili de Picasso, té moderns dipòsits d’aigua al terrat, els primers de la ciutat.
Picasso també va sovint al Parc de la Ciutadella, de construcció recent. Dins el parc, a la zona on s’havia desplegat l’Exposició, hi ha encara vestigis d’elements creats per a la mostra, que l’artista dibuixa.
-
Terrats
En l’obra de Picasso, com en la d’altres artistes catalans, sorgeix una Barcelona singular: la Barcelona dels terrats. Picasso elabora paisatges dels terrats de l’entorn proper. Són vistes d’una Barcelona enlairada que, en alguns casos, esdevenen skylines identificadors de la ciutat.
La riquesa constructiva contrasta amb l’absència de la figura humana, molt més quan, d’ençà de les acaballes del segle XVIII, els terrats van aportar un nou espai d’usos i pràctiques a la ciutat.
L’artista practica la perspectiva i juga amb els contrastos llum-ombra provocats, sovint, per evocadors plenilunis. El resultat és una amalgama de formes geomètriques.
-
Des de la finestra
Entre el 1899 i el 1900, Picasso reprodueix els paisatges que veia des del seu taller. La finestra o els seus equivalents —balcó, porta— es converteixen en punt de comunicació entre dos espais: l’interior i l’exterior. A través d’aquests elements crea perspectives, bàsicament frontals i descendents, i elabora formes i ritmes.
L’ús d’aquest recurs es remunta al segle XV, quan diverses teories fonamenten la invenció d’un nou sistema de representació que permet transcriure un objecte sobre un pla de projecció mitjançant la perspectiva lineal. El 1908 Picasso i Braque dinamiten aquests postulats centenaris amb el cubisme.
La Barcelona des de la finestra de Picasso és, majoritàriament, un ciutat mirada amb perspectiva clàssica, menys en el darrer que va pintar, El passeig de Colom, 1917. Aquest paisatge, donat per l’artista a Barcelona el 1970, esdevé la mirada avantguardista a la ciutat que li havia obert les portes a la modernitat.