Museu Picasso de Barcelona

En la història de l’art del segle XX, la figura de Daniel-Henry Kahnweiler (1884-1979) és una llegenda. D’origen alemany, va escollir París per obrir-hi la seva galeria l’any 1907, al número 28 de la rue Vignon. Les poques exposicions i presentacions que hi organitza fins al 1914 el converteixen en el marxant pioner del cubisme. Promotor de Georges Braque, Pablo Picasso, André Derain i Maurice de Vlaminck, i després de Juan Gris i de Fernand Léger, Kahnweiler basteix des de zero una xarxa internacional de col·leccionistes cubistes, com Hermann Rupf, Roger Dutilleul, Vincent Kramar, Serguei Sxukin i Gertrude Stein, i s’envolta dels millors crítics, com Guillaume Apollinaire, Wilhelm Uhde, Ardengo Soffici o Carl Einstein. Kahnweiler era també un lletraferit que es va fer editor per reunir, en llibres exquisidament editats, els poetes i els pintors del grup cubista: Apollinaire i Derain, a L’Enchanteur pourrissant, el 1909; Max Jacob i Picasso, a Saint-Matorel, el 1910, entre d’altres.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial, el 1914, posa fi a l’auge de la galeria i a la cotització del cubisme, ja que la majoria dels artistes d’aquest moviment són cridats a files. Kahnweiler, que és pacifista, es refugia a Suïssa sota la protecció de Hermann Rupf, però el fons de la galeria és embargat com a bé enemic i es dispersa després de quatre subhastes que tenen lloc entre els anys 1921 i 1923. El 1920 s’inaugura, al número 29 de la rue d’Astorg de París, una nova galeria que porta el nom del soci de Kahnweiler, André Simon, des d’on se segueixen defensant els artistes històrics de la galeria, tret de Picasso, vinculat ara a Paul Rosenberg, i a la qual s’incorporen noms nous com l’escultor Henri Laurens o els catalans Manolo Hugué i Josep Togores; alhora, Kahnweiler s’interessa i promou nous talents com André Masson, Élie Lascaux o André Beaudin.

Esclata la Segona Guerra Mundial i aquest cop Kahnweiler, per la seva condició de jueu, n’és un objectiu. El conflicte comportarà el tancament d’aquesta segona galeria, que ressorgirà de les seves cendres el 1957, amb el nom de Louise Leiris, fillastra de Kahnweiler i casada amb Michel Leiris. Després de la mort de Kahnweiler, l’any 1979, i de Louise Leiris, el 1988, la galeria, ubicada al número 8 de la rue Monceau, continua l’obra de Kahnweiler, en particular a través d’exposicions memorables dedicades a Picasso.

• L’exposició Daniel-Henry Kahnweiler

  L’exposició Daniel-Henry Kahnweiler, comissariada per Brigitte Leal, vol mostrar la personalitat i l’activitat d’aquest «home d’arts» excepcional en totes les seves facetes: la de marxant, la d’editor i la d’escriptor. El recorregut cronològic i temàtic s’explicarà a través d’obres d’artistes de les galeries de Kahnweiler, però també se centrarà en els punts més rellevants de l’existència turmentada del seu fundador: l’impacte de les dues guerres, la relació amb Alemanya, la importància del conjunt dels seus escrits, l’evolució de les seves exposicions, el lloc particular que hi ocupa Picasso i el paper d’aquest home reservat i singular.

  Així mateix, el projecte també posarà en valor la relació de Daniel Henry Kahnweiler amb Catalunya a través de dos artistes que va apadrinar, l’escultor Manolo Hugué i el pintor Josep de Togores, però sobretot a través de la relació estreta del marxant amb la Sala Gaspar de Barcelona, sense la qual no hauria estat possible que el públic barceloní i català admirés, en plena dictadura, l’obra de Picasso en territori espanyol. Les llargues cues per entrar a veure l’exposició de Picasso el 1960 a la Sala Gaspar han quedat fixades en la memòria de la ciutat. Finalment, aquest àmbit no podrà obviar el paper de l’alemany i la seva galeria, la Louise Leiris, en el tiratge de l’obra gràfica original de l’artista i en la tramesa dels exemplars dedicats a Jaume Sabartés al seu museu barceloní. Sense la seva complicitat, el Museu Picasso de Barcelona no tindria avui la magnífica col·lecció d’obra gràfica que té.

Continguts relacionats