Museu Picasso de Barcelona

Ajuntament de Barcelona

Menú del lloc

Vés al contingut

 

ARCHIVO F.X: D'economia zero 25.05/02.09.2012 Un projecte de Pedro G. Romero

INTERCANVIS

www.fxysudoble.comAquesta primera activitat. del projecte té un caràcter de seminari però, alhora, es troba més a prop de l'esperit d'un laboratori on experimentar, aproximant-se, sobretot, a aquesta definició d'economia que atén els intercanvis de valor, comerç i treball de l'art, les convencions dominants en una cultura dels diners. La brutal reconversió econòmica dels nostres dies, la famosa crisi, no fa sinó evidenciar una situació crítica, estructural, que en algun moment havia de ser reconsiderada.

Per això, hem convidat a diferents autors i operacions que configuren una àmplia topografia de relacions de l'Archivo F.X. i de Pedro G. Romero amb els seus entorns de treball, lectures, focus d'atenció, col·laboracions, subratllats i controvèrsies. Es tracta, en fi, d'un conjunt de comunicacions, presentacions, diàlegs, taules rodones i performances que es mouen entre els signes d'interrogació i d'exclamació, puntejant diversos assumptes, posant de manifest maneres d'estar que no coincideixen amb les d'aquesta economia general que ens governa. Es tracta, per fi, d'explorar certes possibilitats sobre com entendre i treballar un altre sentit per a l'economia de l'art, per a l'economia.

INTERCANVIS

www.fxysudoble.com El treball de Picasso, més enllà de la seva tasca estilística, centrarà aquests primers dies del seminari. Es tracta d'afrontar la crítica a Picasso i alguns dels seus llocs comuns. Picasso, Kahnweiler i la Gran Guerra mundial són, entre altres, agents fundadors de l'economia de l'art del present. És lògic que el seu continu qüestionament formi part de la seva pròpia cadena de valor. Però, podem aprendre alguna cosa de totes aquestes refutacions?

INTERCANVIS

www.fxysudoble.com Una de les conseqüències de l'extensió d'aquest sistema econòmic des de Picasso, per estrany que sembli, és la pèrdua de privilegis de l'artista, que ja no és l'únic agent capacitat per l'enunciació artística. L'expansió del dispositiu “art” passa no només per augmentar les disciplines, sinó també perquè els actors siguin ja altres en un constant procés de democratització. Així, d’una banda tenim un aparell burocràtic que administra l'art i, en el sentit oposat, noves formes d'autoria que se li escapen. Quines noves resistències ens ensenyen?

INTERCANVIS

www.fxysudoble.com Si l'artista sobreviu en aquesta economia de l'art és pel seu paper com a encunyador de noves quincalles, mercaderies de tot tipus, imaginacions distintives per a moltes formes dels mateixos diners i de la seva circulació. El progrés tecnològic no ha fet sinó duplicar aquest efecte, evidenciar-ho, fer-ho mera informació. La materialitat, a l'antiga manera de Picasso, ens sembla merament una garantia de copyright. I, no obstant això, només la sistematització d'aquests dos camps confrontats, materialisme i informació, ens permet seguir fent enunciats i anomenar-los art. Serà cert això que en el perill creix el que ens salva?

Particions

Particions, el segon laboratori del projecte “Arxiu F.X.: D’economia zero”, posa en escena, mitjançant diversos seminaris, algunes de les escissions que fonamenten aquest repartiment del que és sensible: pensament i acte, estètica i poètica, pedagogia i fàbrica. Seguint el model teatral de l’exposició “Economia: Picasso”, les conferències es divideixen en àmbits diferents, sense cap jerarquia, però amb una indicació clara de la naturalesa de l’enunciat que els diferents llocs acullen. Entre el museu i diversos espais socials i culturals de la ciutat, es desenvolupen una sèrie d’intervencions, de dues en dues, sobre la necessitat de la democratització de la reproducció davant de polítiques patrimonials policials, l’endeutament del cos com a socialització del treballador i el ciutadà o el vell debat entre caritas i fides que avui dia s’ha convertit en l’oposició entre comunisme i capitalisme financer.

Amistats

Amistats, el tercer i últim laboratori del projecte «Arxiu F.X.: D’economia zero», posa en escena, mitjançant diferents mediacions que tenen l’ancoratge a la xarxa Internet, alguns relats exemplars que, prenent el mite de Pablo Picasso com a argument, proposen de reinterpretar tòpics, nusos i ancoratges de l’economia moderna de l’art.

Seguint el model radial de l’exposició «Economia: Picasso», els treballs han estat publicats en diferents mitjans impresos i digitals i es poden visitar des d’una diversitat d’enllaços indicats en aquest document. El punt de partida, «Historia del arte nuevo en sus detalles», de Juan José Lahuerta, fou publicat, en una primera versió, en el segon volum de Culturas de archivo, editat per Jorge Blasco.

Walter Benjamin va ser el primer a oferir una sortida política al col·leccionisme per mitjà de la pràctica sistemàtica del regal i, també, el primer a establir un símil entre aquests dos conceptes, la recol·lecció i les seves donacions, i l’acumulació del saber il·lustrat i el relat, el conte, la narració. Aquest correlat entre saber i ficció s’ha d’entendre en un paisatge cultural de revalorització de la cultura de la donació, el regal i l’amistat.

Les diferents mitologies creades per l’exposició «Economia: Picasso» són el leitmotiv de tot un seguit de treballs al voltant les qüestions següents, que s’esmenten per rigorós ordre d’aparició: les relacions entre Duchamp i Picasso com a models del nou capitalisme financer i el vell comerç materialista; les mancances ideològiques del qüestionament del Picasso comunista a partir d’una lectura moral de la seva manera de viure; l’anàlisi detallada de les tècniques del cubisme en Picasso per saber de quina manera replantegen les relacions entre representació i realitat i la nova economia que això genera; la reconsideració de l’escriptura de Picasso com un tot poètic del qual l’expressió econòmica de les pintures no seria altra cosa que un apèndix; els vincles de Picasso amb l’activisme llibertari, les paradoxes vitals d’aquesta actitud però també les filiacions directes amb els anarquistes i els seus diferents aparells; una hipòtesi sobre la contradictòria actitud de Picasso davant el règim franquista i la seva resistència a assumir-ne algunes polítiques d’identitat nacional —flamenc, braus i turisme— com una cultura pròpia de l’Espanya de Franco; la reaparició d’antics mites mediterranis a la llegenda «Picasso i les seves dones», i com hi afloren la crítica de gènere i les seves paradoxes en l’economia política.

Amistats es presenta, doncs, com una manera d’estendre els significats i significants amb els quals s’especula a «Arxiu F.X.: D’economia zero», molts dels quals són presents en qualsevol dels recorreguts de l’exposició «Economia: Picasso». L’exposició ha estat concebuda com un laboratori més dins del projecte i la funció d’Amistats passa per determinar també l’abast de l’esdeveniment expositiu —una mena de guia secreta del que s’hi mira, s’hi llegeix i s’hi sent—, relegat a un simple trànsit més a l’abast del projecte «Arxiu F.X.: D’economia zero».

Amistats Nuria Enguita Mayo Una carta extraviada

Volia agrair-te la col·laboració a Concreta, em fa l’efecte que les notícies sobre ALIAS seran un punt de màxim interès en aquest primer número. Ara, però, t’escric per una qüestió diferent. Una amiga de Barcelona que fa una tesi sobre les «economies» de Marcel Duchamp —i que estava espacialment interessada, entre altres activitats, en la seva faceta de marxant/venedor d’obres de Brancusi—, ha tingut accés, a l’arxiu de Pierre Cabanne (donat després de morir el 2007 a la biblioteca pública de la localitat on va viure bona part de la seva vida, Meudon), als materials originals del llibre Conversando con Marcel Duchamp, que vosaltres heu publicat a ALIAS y que m’imagino que tindrà una repercussió molt gran, ja que la versió espanyola editada per Anagrama és molt difícil de localitzar.

valentinroma.org

Amistats Carlota Gómez Qu’en pensez-vous, mademoiselle?

En multitud d’ocasions s’ha fet referència a la relació entre Pablo Picasso i el Partit Comunista per mitjà de monografies, assajos, exposicions, etc., fent servir uns termes que, pel cap baix, podríem qualificar de generalistes i sensacionalistes —i fins i tot a vegades gosaria dir que propagandístics— que tenien a veure ben poc amb la realitat del que era subjacent en la vida ideològica de l’artista. N’hi ha que aposten per un posicionament polític conscient, n’hi ha d’altres que aposten que hi va arribar a través del seu amic Louis Aragon, que el va presentar al partit com un trofeu, com un d’aquells personatges que es porta a un sopar d’idiotes. N’hi ha, també, que a més a més volen trobar perspectives perverses en aquesta anècdota picassiana —una més que se suma als braus, les dones, els diners...— i recorden els arxius de l’FBI o la portada de Lettres françaises de 1949, en què brindava a la salut del dictador Stalin.

www.elespiapablopicasso.wordpress.com

Amistats Juan José Lahuerta Historia del arte nuevo en sus detalles
Capítols II, III, IV, V y VI

Transcrivim aquí i reproduïm en facsímil un seguit de folis que, escrits amb lletra atapeïda, contenen un text confús en què l’autor, sense gaire èxit, intenta explicar alguns dels problemes del cubisme de Picasso comentant una sèrie d’obres de 1912-13, en el que seria l’esquema del capítol IV i en breus fragments dels capítols II, III, V i VI d’Historia del arte nuevo en sus detalles, un títol amb pretensions del qual només ha quedat aquest testimoni. Les obres que el nostre autor intenta analitzar s’il·lustren amb dibuixos i, en alguns punts, uns quants trossos de paper amb anotacions de la mateixa lletra acompanyats de fotografies encartades hi afegeixen comentaris autocrítics i irònics.

www.amateurarchivist.net/ephimerida/?p=467

Amistats Antonio Molina Flores Poema inèdit de Picasso

El text, que un cop fetes les indagacions pertinents donarem a conèixer tot sencer d’aquí a ben poc, comença amb un joc sobre els coneguts versos de Mallarmé. En aquest cas, però, el «cop de daus» és un cop d’ulls, com si la mirada fos activa i llancés dards —no daus— sobre els objectes, les amants nues i els trastos de l’estudi. Hi apareixen algunes paraules en espanyol, com ara escarabajo pelotero, però tot el text està escrit en francès. El seu primer destinatari sembla que era Juan Larrea, el poeta d’origen navarrès que tant va tenir a veure amb la gènesi del Guernica, i és que és entre les pàgines d’una revista que va pertànyer al seu arxiu on s’ha trobat aquest paper solt. El bloc de revistes de Larrea, juntament amb altres llibres i manuscrits, fou adquirit per Abelardo Linares entre el milió de llibres de la llibreria Eliseo Torres de Nova York. Ara hi ha aparegut el text de Picasso, però no es descarta que n’hi puguin aparèixer d’altres.

blogs.elcorreoweb.es/tribunas/2012/05/23/poema-inedito-de-picasso/

Amistats Antonio Orihuela Picasso anarquista

Pregunta: Òscar, com se’t va acudir d’escriure un llibre sobre Picasso?, què se’n pot dir que encara no se sàpiga?
Resposta: Doncs si t’he de dir la veritat, Picasso es va creuar enmig de la meva tesi ara deu fer dos anys. Aleshores jo investigava sobre l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, un altre personatge del segle XX sobre el qual s’ha escrit molt però que tenia un cercle professional del qual amb prou feines hi ha notícies, i va ser aquí on inesperadament vaig topar amb Picasso.
P: Vols dir que Picasso va ser amic de Ferrer i Guàrdia?
R: No et sabria dir quin grau d’amistat hi va haver entre tots dos. De fet, em sembla que el contacte principal el va tenir amb Clemencia Jacquinet.
P: Qui era aquesta persona?
R: T’ho explico. Quan vaig començar a investigar sobre l’Escola Moderna i el cercle de Ferrer, em va cridar especialment l’atenció la figura de Clemencia Jacquinet. Em va semblar el personatge més originals del tots els que es movien al voltant de l’escola, o sigui que vaig aprofitar una beca d’estudis per fer-ne recerca, primer a l’Archive Départemental de París i després al Ministère de l’Éducation, on vaig localitzar un document a nom de Clemencia Jacquinet en què sol·licitava una mena de fe de vida laboral per poder-se jubilar com a mestra a causa d’una malaltia crònica. El document estava datat el 1925 i hi apareixia una adreça de Dijon, a la Borgonya francesa.


cnt-alacant.blogspot.com/2012/03/picasso-anarquista.html
www.portaloaca.com/articulos/opinion/4759-entrevista-picasso-anarquista.html

Amistats Julián Rodriguez Un viatge d’incògnit: Picasso a Espanya
durant el franquisme. Jean-Luc Rendo

En plena investigació sobre la presència de Jean Cocteau a Espanya, el jove assagista francès Jean-Luc Rendo va trobar tot un seguit de documents de la Brigada Politicosocial franquista en què s’esmentaven les reunions de Cocteau amb alguns càrrecs del règim gràcies a la mediació de dos dels seus amics espanyols: el torero Luis Miguel Dominguín i el director de cinema i escriptor Edgar Neville. L’objectiu d’aquestes reunions era aconseguir l’autorització escrita perquè Pablo Picasso, amic íntim de l’escriptor, artista i director de cinema francès, i molt proper a Dominguín, visités Espanya. Segons les investigacions de Rendo, el salconduit es va expedir a nom de Pablo Ruiz, a seques, tres anys després de la mort de Cocteau el 1963.

www.editorialperiferica.com/index.php?s=autores&aut=68
www.editorialperiferica.com/index.php?s=catalogo&l=98

Amistats Susana Serrano Les dones i Picasso com a subgènere

Les dues passions de Pablo Picasso que dominaven la seva vida i que es confonien entre si. L’art el dominava, però les dones no. Ans al contrari, va exercir tot el seu poder i tot el seu menyspreu amb les seves tretze esposes, xicotes i amants. Totes elles passaven per la tela i després les destruïa en carn i pintura. A través dels retrats de les seves dones es podia percebre quin era l’estat de la relació en aquell moment i què passava amb el seu art i el seu amor. Paula Izquierdo, escriptora espanyola i doctora en psicologia, ho explica en el seu darrer llibre, Picasso y las mujeres, publicat a Espanya per Belacqua i que Seix Barral editarà enguany a l’Argentina. El llibre és un recorregut per la biografia d’un home a través de les seves dones, les que el van odiar, estimar, adorar, les que li van donar fills i el van bufetejar... Freddie (Terence Stamp) és un jove tímid i introvertit que col·lecciona papallones. Al carrer observa una jove, Miranda (Samantha Eggar), estudiant d’art, que li agrada. La segueix cada dia amb el cotxe per estudiar els seus horaris, fins que un dia aconsegueix raptar-la sense cridar l’atenció. La duu a una casa aïllada enmig del camp i la tanca en un soterrani que ha preparat expressament. Miranda, espantada i desesperada, prova en va de fugir del seu segrestador, i fins i tot arriba a intentar seduir-lo amb l’esperança que d’aquesta manera la deixi en llibertat... L’autora analitza les diferents formes arquetípiques amb què la pintura de Picasso es transvestia en dona. Arran de la impossibilitat d’assumir la imatge de la mare, aboca el seu treball cap a l’arquetip complementari de la prostituta. Tot aquest pas, figurat com una alcavota, al treball de l’autor li serveix per travessar totes les formes i tots els arquetips que psicològicament representen la faceta femenina en l’àmbit judeocristià. És d’aquesta manera que s’alimenta contínuament la seva relació —biogràfica i poètica— amb el costat femení, com un augment de la seva particular forma de fer-se dona.

www.scoop.it/u/las-mujeres-y-picasso-como-subgenero
http://www.scoop.it/t/maquinasdesufrir
www.scoop.it/t/la-novela-familiar
www.scoop.it/t/outing-picasso
www.scoop.it/t/novela-de-artista
www.scoop.it/t/la-funcion-de-lo-bello

Economia: Picasso

La interrogació que fa sobre tots aquests efectes l'Archivo F.X. també es visibilitzarà, desplaçada cap al lloc marginal que li correspon en aquesta economia de l'art, emplaçant la seva atenció davant d'altres fenòmens i ordres segurament centrals. La invitació per part del Museu Picasso Barcelona resultava idònia per abordar aquestes qüestions, ja que permetia una suma d'esforços enorme i la possibilitat d'iniciar l'exploració d'una de les zones fonamentals d'aquest ordre econòmic dalt esmentat. D'una banda, estava Picasso i la capitalitat del seu treball en l'extens camp de l'art del segle XX, de l'altra, el mateix museu com a institució que uneix en la seva titularitat l'èxit publicitari, l'espai públic i el model d'un règim cultural determinat.

La possibilitat de treballar amb "Picasso", sens dubte el gest definitori de l'actual economia de l'art, de la qual Duchamp és el seu major glossador i el productivisme rus la seva contrafigura, ens ha permès encarnar aquest experiment amb materials originals, explorant de primera mà els funcionaments del valor, el repartiment i el do.

Presentat al Museu Picasso de Barcelona entre el 25 de maig i el 2 de setembre de 2012, el projecte Economia: Picasso no només oferirà una valoració dels treballs de Picasso, fixats en les contribucions d'Ángel González García, Rosalind E. Krauss i Georges Didi-Huberman, sinó també tot un seguit de visions excèntriques que ens permetin, encara, continuar parlant del que va significar el seu efecte per a l'economia de l'art, a partir de les mirades de l’Orson Welles de F for Fake i del Guy Debord anterior a La sociedad del espectáculo, de Jusep Torres Campalans i d'H Bustos Domecq, de Luciano San Saor i de Marius de Zayas, de Felipe Aláiz i de tants altres. Es tracta, per tant, d'observar les continuïtats i discontinuïtats dels treballs de Picasso en l'economia de l'art, amb una mirada retrospectiva, des d'avui mateix fins als principis del segle XX.

Economia: Picasso El cant nou

El gener del 1929, Lucía Sánchez Saornil protagonitza la seva primera polèmica pública al voltant de l’art d’avantguarda. Les pàgines de l’Heraldo de Madrid recullen les discussions amb Santiago Lorenzo i Victoriano Fernández de Asís. Sánchez Saornil situa en el seu coneixement del cubisme —«i dir cubisme a Espanya era parlar de Picasso»— un germen d’energia que la conduiria a posicions estètiques avantguardistes i que, més endavant, marcaria la seva deriva vital i ideològica. Estudiant de belles arts, ben aviat es convertirà en poeta a les files de l’Ultra on signarà com a Luciano de San-Saor, heterònim que adquirirà ple sentit amb el posterior activisme homosexual. Per bé que la peripècia artística futura l’allunyarà de les files ultraistes, la militància sindicalista a la CNT, el protagonisme a la fundació Mujeres Libres, la poesia social i militant, l’activisme en pro de l’alliberament sexual i la presa de partit per la igualtat i l’autonomia de les dones, van ser motors vitals que tenen l’origen en la primerenca militància avantguardista, com anuncia el seu poema «El canto nuevo»: «Los que hemos creado esta hora alcanzaremos todas las audacias: NOSOTROS LAS PIRÁMIDES INVERTIDAS.» Els qui hem creat aquesta hora assolirem totes les audàcies: NOSALTRES EDIFICAREM LES PIRÀMIDES INVERTIDES.»]

Economia: Picasso Oro Molido

Oro Molido, la protagonista de la novel·la del mateix títol publicada per Felipe Aláiz el 1923, visita una exposició cubista. Les obres que contempla —el transsumpte és una didàctica explicació que Aláiz fa al jove Helios Gómez sobre l’exposició del 1912 a les Galeries Dalmau— resoldran les mancances d’una vida i encaminaran la noia cap a l’emancipació. Es tracta d’un fulletó moralista que pretén foragitar de la vida d’Oro Molido, una jove obrera marcada pel fet de ser mare soltera, els fulletons sentimentals que l’alienen. De tota manera, el que interessa és la funció que ateny la peça cubista com a obra d’art. Segons Aláiz, el treball artístic té un objectiu biològic que triangula la nostra relació amb els altres i amb la societat. Així, el treball d’abstracció del cubisme permet reordenar els vincles socials restants i, al contrari que amb els fulletons, produir una reciprocitat de les relacions en termes d’igualtat, llibertat i fraternitat. Malgrat que hi ha una certa ingenuïtat en les apreciacions d’Aláiz, el nou estatut que atorga a l’objecte fetitxista, modelat per la capacitat d’abstracció, ens permetria, a la manera de Juan de Mairena, distingir entre valor i preu. Pablo Picasso. Bottle and Violin on a TablePablo Picasso
Ampolla i violí en una taula
3 de desembre de 1912 o posterior
Papier collé i carbonet sobre paper
61 x 47,8 cm
New Orleans Museum of Art: The Muriel Bultman Francis Collection, 86.275
©Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2012

Economia: Picasso El retorn a l’art primitiu

La polèmica sobre la influència de l’art negre africà en el cubisme ha estat fructífera. És evident que els relats de translació directa de màscares i petites figures als quadres de Picasso o Braque no deixen de ser anecdòtics. El 1928, Marius de Zayas proposava que l’estudi sobre la influència de l’art primitiu s’havia de fer sobre les obres de Cézanne i, fins i tot, d’El Greco, atès que no es tractava d’una apropiació epidèrmica sinó d’un canvi estructural. Com a mexicà, De Zayas assenyalava, a més, una altra porta: la indagació arqueològica que el gir etnogràfic havia aportat a la modernitat hauria permès la immediata incorporació d’artistes i maneres de fer art subalternes al camí principal que imperava a París o a Nova York: «indígenes mexicans i negres africans i pintors cubistes i fotògrafs moderns». L’anàlisi que fa De Zayas, exiliat permanent, comença per Picasso, a qui la condició d’espanyol col·loca, a priori, en aquest mercat de colonials. Per a De Zayas, caricaturista, l’automòbil representava la síntesi entre el modern i el primitiu. Aquesta visió geopolítica resulta especialment polèmica perquè entén que el saqueig de les colònies proporciona també algunes de les eines per a la seva emancipació. Pablo Picasso. Cap d’indi bigarratPablo Picasso
Cap d’indi bigarrat, 1907-1908
Oli sobre fusta
Col·lecció particular
©Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2012

Economia: Picasso Quadern verd

Al bell mig de la selva mexicana de Chiapas, Max Aub ens descobreix aquest Cuaderno verde l’autor del qual va ser Jusep Torres Campalans (JTC), pintor, amic i contemporani de Picasso. Unes consideracions de Silverio Lanza sobre el cubisme —«Els meus coetanis feien art perquè els entenguessin i admiressin els bàrbars, i vosaltres, els moderns, feu art perquè l’admirin i l’entenguin els artistes. Aquest és el camí de l’infern»— havien portat Aub a intentar estripar l’art modern amb un particular viatge al cor de les tenebres. La novel·la es va presentar al mateix temps que una exposició d’obres de l’artista JTC, del catàleg corresponent i d’una sèrie de consideracions sobre el seu treball elaborades per Octavio Paz, Carlos Fuentes, David Alfaro Siqueiros, Olga Tamayo i Elena Poniatowska, entre d’altres. En realitat, com va insinuar Jean Cassou, tan present a la novel·la, JTC no és altre que Picasso sense André Level ni Daniel-Henry Kahnweiler, és a dir, un Picasso vençut en tots els sentits, també políticament. És el seu revers biogràfic i, alhora, la contrafigura, les diferents històries contra la Història amb majúscules. Max Aub ho proclama a la primera pàgina: «Com pot haver-hi veritat sense mentida?» Vaquer amb una cigarretaVaquer amb una cigarreta, 2012
Fotografia
Col·lecció particular
Hans Haacke
© VEGAP, Barcelona 2012

Economia: Picasso Un art abstracte

La condició excèntrica de Jorge Luis Borges va proporcionar-li una talaia immillorable per entendre a la perfecció el funcionament dels diversos centres —Londres, París, Nova York, però també avantguardisme, retorn a l’ordre, anacronisme— i les respectives zones d’influència. A causa d’una certa acceleració del temps, sovint quan les informacions arribaven a la perifèria des de les metròpolis, l’esdeveniment informatiu ja s’havia transformat al lloc d’emissió. El centre era un espai de crisi amb ressons que es podien percebre a les rodalies com una cosa clàssica i estabilitzada. En intentar explicar-la, l’abstracció es convertia immediatament en una narració, i viceversa, atès que només una bona narració era realment capaç de generar nocions abstractes. «Abstractes i concrets —ambdues paraules són, de totes passades, sinònims». Aquesta comprensió del seu temps el va portar, des d’un cert pragmatisme, al cultiu de les paradoxes. Els debats poètics sobre la metàfora i la metonímia els va resoldre, com Mallarmé, atorgant l’ús a la paraula, el canvi de la moneda. A Crónicas de Bustos Domecq, amb Adolfo Bioy Casares, va aplicar aquest procediment a l’art modern. El llibre està dedicat «Als tres grans oblidats: Picasso, Joyce, Le Corbusier». Marcel Duchamp, Tzanck CheckMarcel Duchamp
Tzanck Check, 1919
The Vera nad Arturo Schwarz Collection of Dada and Surrealist Art in the Israel Museum, Jerusalem
© succession Marcel Duchamp / Vegap et ADAGP, Paris, 2008.

Economia: Picasso Màgia

Giorgio Agamben ens ha definit el gag com a solució a la impossibilitat que les imatges es puguin acotar amb el llenguatge, i ens recorda com, en sentit literal, el gag indica allò que es fica a la boca de l’actor per impedir que parli, i que afavoreix la gestualitat i les improvisacions que aquest fa en intentar resoldre la impossibilitat de parlar. A més, el filòsof vincula aquesta definició amb la del místic, en el sentit que hi dóna Wittgenstein, és a dir, en mostrar allò que no pot ser dit; o en l’estranyesa irreal que es produeix en algunes pel·lícules de Buñuel. El gag sempre ens provoca el riure encara que, de vegades, l’actor intenti dir coses greus o tràgiques. El gag es delimita com a gest en el sentit de la pintura o de la imatge cinematogràfica. La pel·lícula d’Orson Welles F for Fake planteja la idea del geni a través de la seva contrafigura, el frau. Encara que resulta autobiogràfica, el motiu argumental és Picasso i el seu mirall, el falsificador Elmyr de Hory. La pel·lícula tracta sobre el trompe-l’œil, gag essencial de tot allò relacionat amb la vista. El destí de l’obra d’art és ser un trompe-l’œil i l’artista n’és, senzillament, l’actor que l’oficia. El mag és només un actor.

Economia: Picasso Ur, la revista

«Ens prenem la llibertat d’enviar-li aquesta revista per tal que conegui la nostra activitat. El respectem com un dels grans creadors de la pintura, i ens agradaria tenir una entrevista amb vostè sobre el tema del lletrisme. Per favor, senyor, accepti el nostre respectuós homenatge.» La brevetat d’aquesta nota d’Hervé Falcou i Guy Debord a Picasso, a qui enviaven la revista Ur per sol·licitar-li que hi col·laborés, ens permet algunes reconsideracions sobre les nocions taxonòmiques que la historiografia tòpica, i els seus paràmetres de classificació, fixen en la construcció d’una economia de l’art autònoma. Llavors, Guy Debord, l’autor de La Société du spectacle, amb d’altres situacionistes —Jorn o Constant van començar a pintar directament influïts pel Guernica de Picasso— s’havien format sota la militància comunista de Picasso i preferien mantenir aquesta contradicció que les dels seus contemporanis neodadaistes, fluxus o conceptuals, «pàl·lids reflexos del capitalisme financer en plena consolidació». És a dir, la galàxia Duchamp o les constel·lacions productivistes no serien altra cosa que una part de la nebulosa Picasso. Si la història dels homes s’escrivia al cel, des de la invenció del telescopi només ens serveix el seu reflex als bassals. Asger Jorn. Quatre pòstersAsger Jorn
Quatre pòsters, 1968
Litografia
Museum Jorn, Silkeborg
Foto: Lars Bay
Asger Jorn: © Donation Jorn, Silkeborg/VEGAP 2012

Economia

Més informació pròximament