Vés al contingut
La mostra reuneix, per primera vegada, una selecció d’estampes eròtiques japoneses que havien format part de la col·lecció de Picasso. A través del temps, els gravats eròtics japonesos s’han conegut amb diferents noms ―shunga, makura-e, warai-e. Un d’aquests termes va ser també el de higa, que significa «imatges secretes». Aquestes estampes, que tenen un clar paral·lelisme amb les escenes representades per l’artista –tant pel que fa a solucions compositives similars, com pel tractament formal a l’hora de descriure el nu femení i d’explorar el desig masculí i l’acte amorós–,entren en diàleg, a l’exposició, amb gravats de temàtica eròtica realitzats per Picasso entre els anys 1964 i 1970.
Més informació ...
Si bé tota l’obra de Picasso està imbuïda d’erotisme i sensualitat, es pot considerar que en dos períodes, el dels seus inicis (1900-1908) i el final (1964-1972), l’artista es va dedicar d’una manera més intensa als temes eròtics explícits. Si en el primer període realitza apunts i dibuixos que són una crònica irreverent i autobiogràfica de la seva joventut, en els gravats d’última època la varietat d’enquadraments, de perspectives i de tècniques de representació, confereixen tal força a les imatges representades que fan que l’espectador esdevingui el voyeur a qui està destinada l’escena.
Kees Van Dongen va ocupar un lloc determinant a les grans agitacions artístiques de principis del s.XX, especialment dins del fauvisme. Aquesta exposició mostra l’evolució de l’artista, des dels seus anys de formació fins al cim de la seva carrera. Company temporal de Picasso al Bateau-Lavoir, va establir uns vincles i uns intercanvis estètics amb ell àmpliament evocats aquí. Van Dongen, nascut als afores de Rotterdam, va desenvolupar la major part de la seva carrera a París, on es va establir a partir del 1897.
L’extravagància i la virulència de les teles de Van Dongen van tenir repercussions a l’estranger, especialment dins del grup expressionista alemany Die Brücke, la qual cosa, juntament amb un orientalisme contemporani al de Matisse, situa Van Dongen al primer pla de l’avantguarda. Les seves obres, brillants i impúdiques —sovint comparades amb «prodigiosos excessos de llum, de calor i de color»— són bona prova de l’afirmació del seu propi estil dins de l’art modern, al costat de Matisse i de Picasso.
El recorregut de l’exposició és cronològic i engloba els diferents àmbits d’expressió de Van Dongen: la pintura, evidentment, gràcies a la qual, segons Élie Faure, l’artista «va escriure el poema sensual del món», però també la il·lustració i l’obra gràfica. L’exposició ofereix també una perspectiva inèdita sobre l’artista, gràcies a les noves recerques i a la presentació d’obres fins ara molt poc conegudes.
L’exposició està integrada per 78 obres de Van Dongen:
Comissaris: Jean-Michel Bouhours, conservador en cap del Centre Pompidou, Musée national d’art moderne, París i exdirector del Nouveau Musée National de Mònaco, i Pepe Serra, director del Museu Picasso de Barcelona.
Des del 1907, Picasso va obrir la seva obra a la metamorfosi, a convertir una cosa en una altra. Convertia figures en objectes i objectes en figures, o fins i tot creava objectes que també eren figures.
En aquesta exposició s’apleguen esbossos, estudis, gravats i pintures que mostren algunes de les maneres com es va materialitzar aquesta tendència en l’obra de Picasso durant el període cubista i entre el 1924 i els primers anys de la dècada del 1930, anys de relació i intercanvi amb els surrealistes.
S’anomena “Objectes vius” perquè els intercanvis de Picasso entre figures i objectes animen el que és inanimat. Els caps són també guitarres, les natures mortes es converteixen en autòmats, i finalment, a les últimes sales, els objectes actuen com si fossin actors sobre l’escenari o es fan miques com si fossin les víctimes indefenses d’un atac.
L’exposició presenta 68 obres, la gran majoria de Picasso:
Comissari: Christopher Green, Professor del Courtauld Institute of Art de Londres
