Museu Picasso de Barcelona

Ajuntament de Barcelona

Menú del lloc

Vés al contingut

 
  • Picasso, guerra i pau

    • Data Del 25 de maig al 26 de setembre de 2004
    • L'exposició Picasso: Guerra i Pau recull els moments, entre finals dels anys trenta i principis dels anys seixanta, en què l'artista es fa ressò en la seva obra del seu horror pels estralls que causen les guerres, que es fa palès especialment a partir dels anys de la Guerra Civil espanyola, amb l'encàrrec que li fa el govern de la República de la realització de la pintura Guernica per al Pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París del 1937, i totes les obres que giren al seu voltant, que s'han erigit en emblema del patiment humà.
    • Més informació ...

      A partir de Guernica es posa de manifest en la seva obra una nova simbologia en la representació humana, concretament en la caracterització de Marie-Thérèse Walter i de Dora Maar, protagonistes en la vida i en l'obra de l'artista durant aquests anys, que assumeixen identitats contraposades i molt vinculades a les posicions de Picasso davant la guerra i la pau.

      Durant la Segona Guerra Mundial, entre 1943 i 1944, Picasso pinta una sèrie de natures mortes en les que, a través de la presència de cranis, exorcitza la tristor i el pessimisme d'aquests anys de guerra marcats per la mort d'amics i propparents, i per l'aparició d'un món cruel i violent, on les premisses que coneixia i comprenia s'estan enfonsant.

      En aquest període, Picasso realitza també l'escultura L'homme au mouton (L'home de l'anyell), 1943, encarnació del Bon Pastor cristià i reminiscència de la tradició mediterrània, i una cinquantena de dibuixos sobre aquest tema, on ens presenta una llarga reflexió sobre el poder de l'art enfront del terror que ens remet pel seu humanisme al context de la guerra, en què el xai encarna la víctima i el pastor s'erigeix en paladí de la pau i de la tolerància.

      Finalitzada la guerra, l'estiu de 1946, Picasso s'instal·la a Antibes amb Françoise Gilot i inicia una sèrie de natures on els protagonistes de la fauna mediterrània il·luminen una felicitat i una calma noves que doten a aquestes obres d'un element màgic. Faunes, centaures, nimfes i sàtirs, apareixen en les obres d'aquest període.

      El fotògraf Michel Sima li regala una òliba, símbol d'Antibes i de la deessa Pal·les Atena, que l'artista incorpora a diverses composicions on hi apareix parada sobre una cadira, i que serà un dels elements que unirà, com va fer Pal·les Atena, la saviesa i la victòria de la pau sobre la guerra.

      A finals dels anys quaranta i principis del anys cinquanta, la intensa activitat de l'artista en favor d'una decidida defensa de la llibertat i la pau, iniciada l'octubre de 1944 amb la seva adhesió al Partit Comunista Francès, adquireix una dimensió definitiva amb la seva participació en els Congressos de la Pau de 1948 a Breslau (Wroclaw), el del 1949 a París i el del 1950 a Londres, en què els seus dibuixos i litografies de coloms es converteixen en l'emblema de la pau mundial.

      A més de les participacions ja esmentades en els Congressos de la Pau, l'any 1945 emprèn la realització dels grans plafons La Guerra i La Pau, que el 1954 van ser instal·lats a la capella del castell de Vallauris, i que tenen un extens treball preparatori.

  • Magnelli. Entre el cubisme i el futurisme

    • Data Del 28 d'octubre del 2004 al 3 de febrer de 2005
    • 152 obres i documents de l'artista Alberto Magnelli (Florència, 1888 - Meudon, 1971).
    • Més informació ...

      Procedent del Museu Picasso d'Antibes i comissariada pel seu conservador en cap, Jean-Louis Andral i per Daniel Abadie, assessor de la Directora dels Musées de France, l'exposició Magnelli, entre el cubisme i el futurisme reuneix 152 obres entre pintures, escultures, dibuixos i documents de l'artista Alberto Magnelli (Florència, 1888 - Meudon, 1971), procedents de col·leccions públiques i privades d'arreu del món, que il·lustren un període important en la producció d'aquest artista, entre el 1914 i el 1918, marcat, d'una banda, pel seu contacte amb els futuristes italians i, de l'altra, per l'inici de la seva relació amb Picasso i amb el cubisme.

      Autodidacte, format amb la pintura de Masaccio, Uccello, Giotto o Piero della Francesca, Magnelli va iniciar els seus contactes amb els cercles futuristes italians l'any 1913. Un any després, gràcies a la intervenció d'Apollinaire, coneix Picasso a París. Aquesta trobada marca profundament la seva trajectòria artística fins a l'any 1918 i el porta a crear una pintura singular, entre el cubisme i el futurisme, que el va convertir en un dels precursors de l'art contemporani. La sèrie de les Explosions líriques, inspirades en el bany de Venus, que va realitzar l'any 1918, n'és l'exemple més destacat. Magnelli refusava el terme abstracte, i preferia parlar de la pintura inventada.