Museu Picasso de Barcelona

Ajuntament de Barcelona

Menú del lloc

Vés al contingut

 
  • Picasso: de la caricatura a les metamorfosis d'estil

    • Data Del 18 de febrer al 18 de maig de 2003
    • L’objectiu d’aquesta exposició és delimitar el paper que va jugar la deformació de la figura en l’art de Picasso, sent aquesta la primera vegada que es tracta un tema tan eteri com cabdal dins la seva obra.
    • Més informació ...

      L’exposició aplega més de 400 obres (dibuixos, pintures, escultures, ceràmiques, gravats i fotografies) procedents d’importants museus i col·leccions privades d’arreu del món. Cal destacar el fet que és la primera vegada que moltes d’aquestas obres es mostren en públic.

      Caricatures, monstres, titelles, màscares, éssers grotescs, situacions irreals... En l’obra de Picasso sempre han tingut cabuda manifestacions festives i iròniques del seu entorn més proper, no només personal sinó també artístic. La mostra ens proposa un recorregut per la seva obra, des dels inicis de la seva formació artística, on la caricatura té una important presència, passant per la utilització de les metamorfosis estilístiques, les quals comportaran el naixement d’un cosmos on el retrat expressionista donarà origen a una seqüència de distorsions monstruoses que convulsarà els cànons estètics del segle XX.

      Els àmbits d’aquesta exposició són set:

      • 1. Els inicis (1897-1905)
      • 2. Cubisme, primitivisme, teatre
      • 3. Metamorfosis d’estil
      • 4. Els anys cinquanta
      • 5. L’artista, demiürg i titella
      • 6. Parodiar l’art. La suite Verve
      • 7. Picasso caricaturitzat

      D’aquesta manera no només es pretén mostrar i analitzar la importància de la caricatura en l’art de Picasso (des dels dibuixos de joventut fins a les darreres obres), també es vol mostrar el veritable trampolí que va representar la desfiguració de la figura per a totes les seves experimentacions formals, a traves d’un encreuament, sense precedents en la història de l’art, entre caricatura, dibuix infantil, primitivisme i fragmentació de les formes clàssiques, que desembocarà en el famós “estil Picasso”

  • Torres García

    • Data Del 25 de novembre de 2003 a l'11 d'abril de 2004
    • Joaquim Torres-García neix a Montevideo el 1874.
    • Més informació ...

      El 1891, als 17 anys d’edat, s’instal.la amb la seva família a Mataró. A la tardor del 1892, la família Torres-García es trasllada a Barcelona, on Joaquim es matricula als cursos impartits a l’Escola de Belles Arts de Llotja, on coneix Mir, Sunyer, Canals i Nonell, que van ser els pioners de l’art català de principis del segle XX. L’activitat artística i intel.lectual de la Barcelona d’aquests anys estimula el jove artista, que consolida ràpidament la seva autoformació a través de la seva amistat amb Josep Pijoan, Eduardo Marquina, Luis de Zulueta. Aviat s’erigeix en figura clau del noucentisme, no sols per la seva evolució artística, sinó també per les seves aportacions teòriques, que propugnen un mediterranisme català, inspirat en l’art de Puvis de Chavannes, que filtra una visió renovadora de la tradició clàssica, assentada en un ideal estètic i equilibrat de la modernitat.

      A partir del 1917, la seva pintura evoluciona cap a un individualisme de l’art d’avantguarda, que plasmarà no tan sols plàsticament, sinó també a través d’escrits-manifestos, com ara Art-Evolució. Així, entre el 1917 i el 1922, primer a Barcelona i després a Nova York –on s’instal.larà entre el 1920 i el 1922–, s’adhereix al vibracionisme propugnat per Rafael Barradas. Aquests mateixos anys, fascinat per l’art infantil, comença a elaborar joguines per a nens, que li permetran experimentar noves solucions plàstiques. Les seves “joguines transformables” s’exposen per primera vegada a les Galeries Dalmau de Barcelona el 1918, i es difonen ràpidament pels Estats Units, Itàlia i França.

      Instal.lat a París a partir del 1926, entra en un període de transició i comença a pintar una sèrie de quadres amb personatges d’estil primitiu. A partir del 1929 s’allibera progressivament de l’arcaisme d’aquests primers quadres parisencs i comença a pintar nombrosos paisatges urbans. Coneix Mondrian, Van Doesburg, Arp, Taeuber-Arp, Hélion i Gorin, entre d’altres. El 1930 funda, amb Michel Seuphor, el grup Cercle et Carré, que dóna origen a la revista del mateix nom i que reuneix les tendències internacionals de l’art abstracte.

      Nodrit pels principis de l’abstracció pura del neoplasticisme i de l’art arcaic, precolombí, desenvolupa des d’aquest moment un estil personal, que denomina constructivisme o universalisme constructiu, i que proposa un llenguatge universal nou per entendre el món. A partir del 1931, els seus quadres presenten una estructura ortogonal, en la qual s’insereixen signes, esquemes d’objectes reals o imatges de la memòria col.lectiva.

      Després de quaranta-tres anys d’absència, el 1934 torna a Montevideo, ciutat on viurà fins a la seva mort, esdevinguda el 1949. Es converteix en una mena de profeta de la modernitat a l’Amèrica del Sud. Funda la revista Círculo y Cuadrado (segona època de Cercle et Carré) i crea successivament l’Asociación de Arte Constructivo (1935) i el Taller (1942), confirmant així la seva vocació pedagògica. El seu universalisme constructiu evoluciona cap a l’afirmació d’una geometria més fluida i el predomini dels signes amerindis. La pintura es torna més expressiva, fins i tot lírica. En definitiva, aspira a un art monumental que, a imatge de l’art precolombí, s’integri en l’arquitectura.