Museu Picasso de Barcelona

Ajuntament de Barcelona

Menú del lloc

Vés al contingut

 
  • París-Barcelona (1888-1936)

    • Data Del 28 de febrer al 26 de maig de 2002
    • Aquesta exposició té com a finalitat mostrar la confrontació de les relacions artístiques que van tenir lloc entre París i Barcelona des del 1888 fins al 1937.
    • Més informació ...

      El diàleg que s'estableix entre les dues ciutats o, més aviat, el mirall en què es converteix la capital de França per als artistes i la intel·lectualitat catalana constitueix l'eix del seu discurs. És, per tant, una ocasió única de presentar una important representació de l'art català de finals del segle XIX i de la primera meitat del XX.

      La història d'aquesta exposició se centra en els aspectes que han incidit d'una manera més contundent en el desenvolupament de les avantguardes catalanes, tot basant-se en els models que va imposar la capital de l'art mundial i que van ser unes referències sòlides en la configuració de la cultura catalana més innovadora. La presentació, que gira essencialment a l'entorn de les arts plàstiques i de les arts decoratives així com de l'arquitectura i la fotografia, desplega una visió del període a través dels artistes que van viure entre les dues cultures.

      El diàleg s'inicia amb l'acarament de les dues ciutats a través de l'obra dels arquitectes modernistes catalans i francesos, que prenen com a punt de partida la mirada cap a Viollet-le-Duc. París és envaïda per la disbauxa de l'art nouveau de la mà de Guimard. Barcelona, amb Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch així com Busquets, viu l'explosió de l'arquitectura i la decoració modernista que va comportar la modernització de la ciutat.

      La figura de Rodin és el punt de partida d'una escola d'escultura catalana on destaquen Miquel Blay, Josep Llimona i Eusebi Arnau.

      Els Quatre Gats de Pere Romeu, cenacle de l'avantguarda catalana i finestra que obre al jove Picasso les portes de la modernitat i de París, ens remet a la seva font, Le Chat Noir, capitanejat per Rodolphe Salis, amb qui va treballar Pere Romeu i que a Barcelona compta amb la col·laboració de Ramon Casas, Miquel Utrillo i Santiago Rusiñol. Aquests artistes, intensament vinculats a les atmosferes bohèmies montmartrianes, van establir una estreta relació entre les dues ciutats, fins al punt que la generació més jove - en la qual trobem en aquell moment un joveníssim Picasso, Nonell o Pidelaserra - mantenia un sentiment delerós d'anar a París, que es reflecteix en les seves obres amb l'ancoratge en el món de Toulouse-Lautrec, Manet i Degas.

      Ceret s'erigeix en l'epicentre de l'art del segle XX en convertir-se en el punt de trobada on Picasso, Braque, Gris, Herbin i Manolo Hugué intercanvien les seves recerques cubistes. Arran de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, Barcelona passa a ser el centre d'acollida i de trobada d'una part important de les avantguardes parisenques. Picabia, Gleizes, Charchoune, Robert i Sonia Delaunay troben en les Galeries Dalmau de Barcelona un ambient idoni per desenvolupar els seus postulats. Alhora, aquests corrents conviuen amb l'ideari noucentista, proper en els seus plantejaments plàstics al "retour à l'ordre", amb la figura emblemàtica d'Aristides Maillol, i amb referències que es mouen entre Cézanne i Puvis de Chavannes i que recullen les obres de Sunyer i Torres-García.

      La síntesi de les relacions establertes entre París i Barcelona culmina amb dues de les figures més rellevants de l'art del segle XX, Joan Miró i Salvador Dalí, que es van vincular al corrent surrealista liderat per André Breton.

      Els anys de la Guerra tanquen l'exposició amb l'emblemàtic Pavelló de la República, de Josep Lluís Sert, per a l'Exposició International de París de l'any 1937, en el que s'exposaren, entre d'altres, el Guernica de Picasso, El segador de Miró i La Montserrat de Juli González.

  • col·lecció Planque: la novel.la d'un col.leccionista

    • Data Del 10 d'octubre de 2002 al 5 de gener de 2003
    • Al començament dels anys trenta, Jean Planque va descobrir l'art de la pintura.
    • Més informació ...

      Al començament dels anys trenta, Jean Planque va descobrir l'art de la pintura i, gràcies a un seguit de felices coincidències, va aconseguir desenvolupar la seva passió pels quadres treballant a París com a assessor de la galeria Beyeler, de Basilea. La curiositat i l'entusiasme el van portar a conèixer els artistes més grans del seu segle, especialment Picasso, Giacometti i Dubuffet, que el van tractar com si fos un d'ells.

      Aquesta col·lecció té un caràcter específic no solament perquè es compon d'obres d'alguns dels artistes més importants del segle passat, sinó sobretot perquè revela una rara coherència entre les obres conservades. És el fruit d'una mirada entusiasta per la pintura del segle XX, una mirada preocupada per revelar el secret d'un art que, durant dècades, es va esforçar a canviar la manera habitual de mirar, a esborrar els esquemes del bon gust establerts per la tradició. Jean Planque havia parlat, més d'una vegada, de la commoció que li va significar descobrir aquells "gargots infantils" de Klee al museu de Basilea, de com després d'haver-se trobat amb Picasso i haver rebut els ensenyaments de Jean Dubuffet es va convèncer, de mica en mica, de la necessitat de "desaprendre" la pintura, és a dir, de deixar enrere les idees preconcebudes que en tenia. Les seves eleccions són les d'un artista que constantment competeix amb els seus mestres. De Cézanne a Picasso, de Degas a Bonnard, de Van Gogh a Rouault, d'Auberjonois a Schüpfer, de Dubuffet a Kosta Alex, una única preocupació guiava la mirada de Planque: evitar concessions a la imatgeria, al que és bonic, al que és vulgar; més aviat al contrari, dur a terme una recerca contínua i exclusiva de l'eficàcia, la profunditat i la solidesa del llenguatge pictòric.