Museu Picasso de Barcelona

Ajuntament de Barcelona

Menú del lloc

Vés al contingut

 
  • Picasso eròtic

    • Data Del 25 d'octubre de 2001 al 20 de gener de 2002
    • En un cert sentit, l'obra de Picasso és completament eròtica: la creació sempre prové de la pulsió sexual.
    • Més informació ...

      Des dels seus primers dibuixos, que revelen un interès precoç pr la dona, fins als darrers, els que va fer uns quants dies abans de morir, visions dislocades i patètiques del sexe femení, la carrera del pintor es va desenvolupar sota el sol d'Eros-i a l'ombra de tànatos. anmateix, en el nucli de la inmensa producció de l'artista hi ha un conjunt d'obres més directament eròtiques: bàsicament són dibuixos i esbossos de carnets, guardats en la intimitat dels calaixos o de les col·leccions privades, però també hi ha pintures i escultures. I és aquest aspecte que l'exposició vol desvelar. Presentada cronològicament, permet seguir l'evolució dels estils i dels continguts de l'obra de Picasso des dels inicis fins al final, i en mostra tant la constància i la varietat com la preeminència de la mirada eròtica, a vegades cruament sexual -aquesta "libido del veure", segons Jean Clair.

      Tal com ell mateix deia, Picasso va passar ben de pressa de la infància a la maduresa sexual, sense viure l'adolescència ni en la seva obra ni en la seva vida. De fet, arran de la instal·lació de la seva família a Barcelona i de la seva inscripció a la Llotja, on es fa amb companys de més edat, i després a l'Academia Real de Bellas Artes de Madrid l'any 1897, Picasso no va tardar gaire a descobrir la vida nocturna dels cafès, timbes i bordells que visita assíduament i que esbossa en els seus carnets de dibuix. Però també descobreix els Caprichos de Goya i La Celestina, novel·la picaresca de Fernando de Rojas, de l'Any 1499, on es recreen els treballs del personatge principal, una vella alcavota. Creient-se ell mateix una mena de pícaro anticonformista i lliure, Picasso tornarà sovint al tema de l'amor venal i de les seves representacions.

      De tornada a Barcelona l'any 1899, Picasso passa les nits amb els seus amics als bordells del Barri Xinès. S'instal·la a París l'octubre del 1900 i allà durà una vida agitada fins al desembre. Després d'una nova estada a Barcelona i a Madrid l'any 1901, Picasso torna a París. Entre els esbossos i els dibuixos d'aquest període, la dona s'ofereix de forma totalment impúdica als espectadors-contempladors que té al davant. El dibuix la tinta i amb llapis de colors anomenat Le maquereau recupera la mateixa composició.

      Picasso proposa a l'espectador d'aquestes obres que ocupi el lloc de voyeur al·lucinat que va ocupar ell mateix o que desitjà ocupar, intercanviant així els llocs de la model i el visitant de l'exposició o bordell. Amb la siute d'estudis de 1906-1907 per a Les Demoiselles d'Avignon (quadre que primer André Salmon, l'amic d'Apollinaire i de Picasso, va intitular El bordell filosòfic), l'artista s'allunya de les escenes veristes dels seus dibuixos anteriors per preparar l'obra que més tard anomenarà la seva "primera tela d'exorcisme", on, invertint els papers, són les prostitutes les qui examinen els clients davant dels quals s'exhibeixen.

      Després de les obres austeres de la seva època cubista, Picaso reprèn, en el període d'entregues, la inspiració eròtica de la seva joventut barcelonina, però a partir de camins molt diferents. Al llarg dels anys en què es va acostar als surrealistes, disloca i torna a esculpir els cossos, dispersant i remodelant els seus òrgans. La funció sexual es repensa a partir d'elements separats, enganxats d'una manera que podria semblar aleatòria però que, en el fons, és idealitzant (Figures a la vora del mar, 1931). En altres obres de caire neoclàssic, Eros triomfa una vegada i una altra sobre els límits del cos humà. L'artista multiplica aleshores les representacions de raptes mitològics i d'abraçades violentes, al mateix temps que les escenes tauromàquiques o minotauromàquiques amb un component sexual molt evident (Corrida: la mort de la dona torero, 1933); d'altra banda, hi ha centaures, o el Minotaure, que agredeixen dones i jovenetes defallents (Minotaure violant una dona, 1933) o, sobtadament temperats, les acaricien mentre es lliuren als plaers de Bacus (Escena bàquica amb Minotaure, 1933). Paral·lelament als quadres i als dibuixos, les escultures donen fe de la persistència d'una intensa plàstica d'inspiració eròtica.

      En les dècades del 1950 i el 1960 Picasso produeix, en diferents estils i tècniques, nombroses obres sobre els temes del bes, l'abraçadal'acoblament, la bestialitat, l'exhibició o les bacanals, però, fins i tot aleshores, la preocupació per inserir-se en una tradició, encara que només fos que per alliberar-se¡n, no és mai lluny, com es pot constatar a les variacions inspirades en Les Femmes d'Alger de Delacroix o en La dona que pixa del 1965, que evoca la de Rembrandt. És "La Galeta", l'amant orgiàstica de l'obra de teatre que escriu l'any 1941, intitulada El desig agafat per la cua; també és l'humor escatològic dels caganers, que ell reinterpreta.

      Al crepuscle de la seva vida, Picasso reprèn la vena eròtica de la seva joventut, però el voyeur (passiu) s'ha convertit en contemplador (actiu), és és a dir en director d'escena, i això especialment en la seva obra gravada. La suite Rafael i la Fornarina (1968) reinventa i teatralitza les efusions del pintor i de la seva model, sota la mirada del papa Juli II, amagat darrere una cortina, assegut al seu tron o a l'orinal; a vegades també és present Miquel Àngel ocult sota el llit dels amants: els avatars de Picasso són innumerables.

      La suite La Maison Tellier, anomenada Degas a casa de les noies (1970-1971) participa del mateix entusiasme dramatúrgic i enjogassat, en què l'humor amb prou feines oculta l'angoixa del pintor que s'enfronta a les misèries de la vellesa. En són testimoni l'aiguafort sobre coure intitulat El sant de la mestressa. Aquestes senyores critiquen Degas, reduït a un terç de perfil. Notable meditació sobre la funció eròtica de la mirada i sobre els records de joventut com a inesgotable font d'inspiració, aquests gravats permeten saludar, una darrera vegada, els bordells on féu el seu aprenentatge, al mateix temps sexual i artístic. L'any següent, l'octubre de 1972, Picasso dibuixa cossos femenins desvastats pel temps. Mor d'una crisi cardíaca l'abril del 1973, als 91 anys.

  • Albert Gleizes, el cubisme en majestat

    • Data 29/3/01 al 5/8/01
    • Organitzada pel Museu Picasso de Barcelona i el Musée des Beaux-Arts de Lyon, en estreta col·laboració amb la Fondation Albert Gleizes, l'exposició es proposa revisar l'obra pictòrica i gràfica d'un artista que, des de la publicació de Du "Cubisme", escrit amb Jean Metzinger el 1912, encara sofreix les conseqüències de veure's sovint reduït al paper de teòric del moviment.
    • Més informació ...

      Aquesta exposició aplega uns 80 quadres i 70 obres gràfiques procedents de museus i col·leccions privades d'arreu del món, obres que, en alguns casos, no han pogut ser vistes pel públic des dels anys 60.

      Preparada per Christian Briend, conservador encarregat de les col·leccions del segle XX del Musée des Beaux-Arts de Lyon, l'exposició proposa una visió de conjunt de la trajectòria d'Albert Gleizes, des del seu començament pels volts del 1900 fins a les darreres etapes de la seva obra, a principi de la dècada dels 50.

      ÀMBITS DE L'EXPOSICIÓ

      • 1901-1909 Després d'evocar el breu període impressionista de l'artista, s'exposen nombrosos dibuixos, inspirats en el simbolisme social cultivat pel grup de l'Abadia de Créteil, del qual en fou un dels fundadors. Les obres realitzades al llarg d'una decisiva estada als Pirineus traduiran la voluntat urgent de síntesi formal que animà aleshores l'artista, en contacte amb el pintor Le Fauconnier.
      • 1910-1913 Intentant reconstruir la participació de l'artista en els salons parisencs dels anys 10, i també al saló de La Section d'Or de 1912, l'exposició permet copsar de manera precisa les ambicions del període cubista de Gleizes pròpiament dit. És el moment en què Apollinaire veu en la majestuositat, el que caracteritza per damunt de tot l'art d'Albert Gleizes.
      • 1914-1918 La Primera Guerra Mundial, durant la qual l'artista, després de passar uns mesos en una guarnició a Lorena, s'estableix a Barcelona abans d'arribar a Nova York, se'ns presenta com un període particularment fecund: dibuixos i pintures manifesten l'evolució de Gleizes cap a una interpretació dinàmica i vivament acolorida del cubisme.
      • 1919-1930 Novament a França, Gleizes, sota la influència del marxant Léonide Rosenberg, esdevé el paladí d'una abstracció depurada, fetes de capes geomètriques poderosament harmòniques. En aquests mateixos anys l'artista es lliura a un important treball teòric que el duu a posar en pràctica les seves "translacions" i "rotacions" des plans.
      • 1930-1953 Els anys 30 i 40 estaran representats per pintures de gran format en les quals Gleizes, en un intent de renovar profundament la pintura religiosa, torna a una figuració al·lusiva (enfortida pel redescobriment de l'art romànic), tot afirmant la seva aspiració a la decoració monumental.