Museu Picasso de Barcelona

Ajuntament de Barcelona

Menú del lloc

Vés al contingut

 
  • Picasso: Paisatge interior i exterior

    • Data 26/10/99 al 31/1/00
    • El paisatge és un motiu recurrent en la formació de Picasso, però a mesura que s'intensifiquen els seus contactes amb les avantguardes, retrocedeix a favor de la descripció d'uns espais interiors que desplacen els exteriors.
    • Més informació ...

      El "paisatge interior" es converteix en un alter ego dels paratges exteriors i l'artista fa dels seus tallers el seu propi paisatge. La seva obra esdevé en nombroses ocasions l'ocupant d'aquests espais, amb qui l'artista manté un diàleg fluid que, iconogràficament, evidencia el moment en què es troba la seva creació estilística. La confrontació entre paisatge exterior i paisatge interior-atélier és el discurs en què es basa aquesta exposició i el fil conductor que guia des de l'inici la trama que mou aquest diàleg que Picasso estableix entre la descripció de l'exterior i el seu cosmos personal.

      Àmbits de l'exposició:

      • 1917-1920. La finestra: nexe entre la realitat i l'imaginat
      • 1920-2936. De l'atelier al plein air
      • 1937-1955. De la solitud dels anys de guerra a l'esplendor del Midi
      • 1955-1960. La Californie: el taller del segle XX
      • 1959-1970. Darreres mirades sobre la tradició

      1917-1920. LA FINESTRA: NEXE ENTRE LA REALITAT I L'IMAGINAT

      Entre 1917 i 1920, Picasso obre la seva pintura estilísticament i conceptualment. El cubisme, que havia treballat amb força entre 1908 i fins aleshores, dóna l'alternativa al classicisme, per bé que ambdós estils conviuen tota la dècada dels anys vint. La finestra com a subjecte artístic pren protagonisme i serveix per a la creació de noves relacions espacials entre interior/exterior, alhora que assumeix el nexe entre el que és real i el que és idealitzat.

      Des del seu taller de Roma, l'any 1917, ens descriu la Vil·la Medici mentre prepara els decorats del ballet Parade per als Ballets Russes de Serge Diaghilev. A Barcelona, uns mesos més tard, obre la finestra de l'hotel Ranzini i ens aboca el passeig de Colom en un oli que és el preàmbul decisiu de la sèrie de finestres obertes d'aquest moment. Aquestes finestres es repetiran en els anys següents en els dibuixos i olis de Saint-Raphäel i de París, en els quals expressa en llenguatge cubista les natures mortes, mentre que els classicisme defineix els paisatges exteriors.

      1920-2936. DE L'ATELIER AL PLEIN AIR

      Cap a 1920, el classicisme protagonitza una sèrie de paisatges interiors de la casa on viu amb la seva esposa Olga, a París, que l'artista alterna amb petits olis dels exteriors.

      L'any 1925, el taller protagonitza el paisatge interior que desenvolupa l'artista amb una total simbiosi entre cubisme i classicisme, on es barregen les noves expectatives avalades pel surrealisme. És la maduresa de l'artista que li permet manipular amb absoluta llibertat i riquesa el llenguatge plàstic, temàtic, formal i conceptual.

      Els estius de 1928 i 1929, com abans havia succeït a Biarritz, Saint-Raphäel, Juan-les-Pins i Port Antibes, permeten el pas del taller al plein air amb absoluta naturalitat. La coneixença de Marie-Thérèse Walter introdueix una nova figuració femenina més volumètrica i contundent, de formes curvilínies i voluptuoses i de fort component eròtic, que materialitza de mil maneres i que inicien el camí cap al període del taller de l'escultor al castell de Boisgeloup.

      1937-1955. DE LA SOLITUD DELS ANYS DE GUERRA A L'ESPLENDOR DEL MIDI

      La Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial comporten un nou canvi iconogràfic en l'obra de Picasso. No relata els fets, no narra la guerra, sinó que testimonia el que passa amb una sèrie de signes i símbols que es converteixen en paisatges al·legòrics que posen en relleu la cruesa dels esdeveniments.

      Paral·lelament, una sèrie de paisatges interiors manifesten el vigor de les seves experimentacions i les finestres reapareixen com a vincle entre l'espai interior i l'espai exterior.

      L'any 1946 torna al Midi on, dos anys després, compra la vil·la La Galloise. Aleshores treballa en una sèrie de pintures de temes mitològics amb unes vistes interiors i exteriors de la seva pròpia residència, en les quals el pintor i la model s'impregnen de la joie de vivre.

      1955-1960. LA CALIFORNIE: EL TALLER DEL SEGLE XX

      L'any 1955, Picasso s'instal·la amb Jacqueline Roque a la vil·la La Californie, a Canes. Transforma en taller una gran sala de la planta baixa de la mansió d'estil Belle Époque i el converteix en protagonista de moltes de les seves obres. Aviat el taller esdevé el marc idoni per recrear el tema del pintor i la model i totes les seves variants. En aquell moment, el retorn al tema del taller era la seva manera de retre homenatge pòstum a Matisse, mort feia poc.

      Entre agost i desembre de 1957 Picasso s'agença un nou taller al segon pis de la mansió, una habitació amb una gran balconada amb vistes a la badia de Canes, on construeix un colomar. Des de feia temps Picasso s'estava convertint en el pintor de la pintura; creia que la pintura del passat era un motiu com qualsevol altre per pintar i així ho va demostrar durant uns anys de frenesí interpretatiu. En aquests mesos, la seva recapitulació va dirigida a Velázquez. Emprèn un treball de laboratori obsessiu i intens amb Las Meninas, el taller per excel·lència. La interpretació que ofereix Picasso mostra un gran respecte per l'obra primigènia, per bé que n'actualitza el llenguatge estètic. Neixen unes noves Meninas, Las Meninas de Picasso: Las Meninas del segle XX. Del taller palatí de la cort dels Habsburg al taller-colomar de La Californie, del paisatge interior de Velázquez al paisatge interior de Picasso, que ens projecta des del balcó obert del colomar cap al paisatge exterior de la badia de Canes.

      1959-1970. DARRERES MIRADES SOBRE LA TRADICIÓ

      Després de Las Meninas, Picasso continua centrant el seu interès en la tradició de la pintura amb Le déjeuner sur l'herbe de Manet, que li permet situar el seu treball en un paisatge exterior. El seu procés creatiu exhaustiu mostra, alhora, la seva reflexió sobre les banyistes de Cézanne.

      A partir de 1963 el tema del pintor i la model i totes les seves variants ressorgeix amb força i pren com a marc el taller. Actualitza aquest tema que havia tractat amb major o menor intensitat al llarg de la seva vida i hi descarrega totes les seves inquietuds existencials. Al final de la seva vida, Picasso vol penetrar en l'essència del que és el pintor. Alterna el paisatge interior amb l'exterior del seu entorn: Vauvenargues, Mougins.

      Els darrers anys de la seva vida, en plena senectut, sorgeix un artista d'esperit jove i renovador. La seva pintura és el resultat d'unes experimentacions que el porten a emprar una pinzellada gruixuda, barroera i directa. El paisatge es fon amb la figura humana amb un efecte òptic que repta l'espectador i tanca la seva obra. És el darrer Picasso.

      L'exposició es completa amb un recull d'imatges realitzades pel fotògraf David Douglas Duncan, que palesa l'amistat Duncan-Picasso i la fructífera relació que hi ha entre el periodisme fotogràfic i l'art. S'hi pot admirar de manera especial Picasso al taller i altres estances de La Californie i Vauvenargues i el seu treball com a ceramista. Així, les fotografies de Duncan poden ser considerades com un "certificat" de l'activitat de l'artista.

  • Raoul Dufy. 1877-1953

    • Data 30/4/99 a l'11/7/99
    • Primera retrospectiva de l'artista organitzada a França des de fa més de vint-i-cinc anys.
    • Més informació ...

      Amb més de cent cinquanta obres que comprenen pintura, dibuix, gravats, però també ceràmica, teixits i mobiliari, l'exposició pretén tornar a considerar la trajectòria de Dufy des dels seus inicis, als voltants del 1900, fins als darrers"negres", passant per l'excitant període fauve.

      Aquesta exposició, ha estat preparada conjuntament pel Musée des Beaux-Arts de Lió i el Museu Picasso de Barcelona, i és la primera retrospectiva de l'artista organitzada a França des de fa més de vint-i-cinc anys.