Quaderns de la col·lecció

Paisatges
de Barcelona

Claustre Rafart

Aquesta publicació digital ha estat editada en ocasió de l’exposició
“Paisatges de Barcelona”, presentada al Museu Picasso
del 29 de maig al 14 de setembre de 2014

Presentació

L’exposició “Paisatges de Barcelona” presenta un conjunt de pintures i dibuixos que reprodueixen el litoral i l’espai urbà de Barcelona i que pertanyen a la col·lecció permanent del Museu Picasso. La mostra constitueix una mirada renovada a aquests paisatges i, a part de situar-los en un primer pla, ens permet entendre també que el gènere paisatgístic va aparèixer de manera intermitent en l’obra de Picasso.

Les obres de l’exposició s’acompanyen de fotografies de l’època en què van ser realitzades, procedents de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i la Fundació Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas, i que ens aporten informació sobre la Barcelona del moment.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

El gènere paisatgístic havia assolit un gran impuls des de mitjan segle xix. Picasso va viure’n el floriment a Màlaga, de la mà del seu pare, amb l’arribada de pintors procedents de l’escola valenciana, formats a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles —com Bernardo Ferrándiz i Antonio Muñoz Degrain—, i que va ser decisiva per a la consolidació d’una escola malaguenya. Aquests i altres artistes compartien el gust per la llum, el color, el bullici i l’alegria de la Mediterrània, un gust que Picasso exploraria amb plenitud, anys més tard, en la pintura, el dibuix i la ceràmica.

El paisatgisme, malgrat l’embranzida que va provocar en el món artístic malagueny, no deixava de ser un exponent de la pintura oficial i, com a tal, va gaudir de prestigi en els ambients artístics d’arreu d’Espanya. El triomf en aquests cercles era, precisament, la meta que Don José desitjava per al seu fill.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

A Màlaga, Picasso va assajar el gènere paisatgístic, però va ser a la Corunya on va fer les seves primeres temptatives serioses. El debut va coincidir amb l’inici del seu aprenentatge acadèmic, però tot i que el paisatge era matèria d’estudi a l’Escuela de Bellas Artes Da Guarda el va afrontar com a exercici lliure. Els primers anys barcelonins seguiria combinant aquests dos vessants.

La Barcelona del canvi de segle, on convergien el desenvolupament industrial i comercial, vivia una efervescència artística i cultural en la qual proliferaven els moviments innovadors. Picasso, durant els seus primers anys a la ciutat, va respirar aquesta atmosfera i no va trigar gaire temps a integrar-se en els ambients avantguardistes que tenien l’epicentre a la cerveseria Quatre Gats.

Les obres que mostrem a "Paisatges de Barcelona" són la constatació de l’evolució creativa de Picasso, un dels fils conductors que ens du de l’aprenentatge acadèmic a la vinculació amb l’avantguarda artística catalana i a la consolidació del seu primer estil personal. Són el pas d’un art plenament arrelat al segle xix a un d’avantguarda, inserit de ple en el segle xx. Són, també, els batecs d’una ciutat moderna que s’obria camí vers Europa i on l’antic perdurava com a signe dels temps. Una ciutat que, malgrat viure una època daurada, es debatia entre la prosperitat industrial i el creixement urbanístic, i les tensions polítiques i socials.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

Pintures i dibuixos configuren un mosaic d’indrets coneguts i indrets ignots, que hem estructurat seguint els temes definits per les mateixes obres: «Litoral», «Barcelona moderna», «Barcelona patrimonial», «Terrats» i «Des de la finestra». Aquest és, no obstant això, un guió obert, perquè els paisatges picassians són interconnectables. Per exemple, Terrat de les Cases d’En Xifré (MPB 110.228) s’integra a «Barcelona moderna», a la vegada que es pot agregar a «Terrats»; la Cúpula de l’església de la Mercè (MPB 110.949) és a l’àmbit «Terrats», però es pot incloure a «Barcelona patrimonial», i així podríem anar combinant els paisatges, pletòrics en lectures i en associacions.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

Tot i que la relació de Picasso amb la fotografia és un tema per se, no l’assumirem en aquesta ocasió com a tal. En el moment de creació dels primers paisatges barcelonins de Picasso, la fotografia era una tècnica relativament nova que aviat es va imposar com una manera de captar la realitat urbana. És una font ineludible per a la coneixença de la Barcelona de l’època, que va copsar les transformacions de la urbs vuitcentista amb el que s’entenia com una representació fidel i objectiva de la realitat. En aquest marc, la fotografia paisatgística esdevingué una eina de treball important per al seguiment de l’evolució de la Barcelona moderna i per a la documentació i catalogació patrimonial històrica, artística i arquitectònica.

Litoral

En arribar a Barcelona, el 1895, la família Ruiz Picasso es va instal·lar prop del port. Eren de Màlaga i havien viscut uns anys a la Corunya: el mar sempre havia estat present a les seves vides.

El litoral barceloní de finals del segle xix ja tenia part del perfil modern que coneixem. S’havia enderrocat la muralla medieval de mar, la qual cosa havia suposat l’obertura de la ciutat al mar i la integració del barri pescador de la Barceloneta. Fotografies, pintures, dibuixos i gravats de l’època ho corroboren.

El jove Picasso va recórrer el litoral i va explorar el nou entorn en un conjunt de composicions de petit format realitzades bàsicament entre el 1895 i el 1899 i que, ultra la seva vàlua artística, són documents gràfics d’un temps passat.

Picasso va desplegar tot el litoral barceloní en un conjunt de pintures i dibuixos que ens mostren des de la muntanya de Montjuïc, passant pel port i la façana de mar del barri de la Barceloneta fins a l’escullera, per continuar amb la platja de la Barceloneta i les fàbriques de Poblenou i la serralada de Marina.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

Seguint l’itinerari picassià vers el nord-est, cal destacar el dibuix del 1899 Dàrsena amb Montjuïc al fons (MPB 110.578). És una escena amb uns vaixells ancorats a una dàrsena que té, com a teló de fons, Montjuïc. Palau i Fabre (Picasso vivent. 1881-1907, 1980) explicava que Picasso i els seus amics freqüentaven la taverna anomenada La Musclera, situada a la falda de la muntanya, sota Miramar, on anaven a menjar els musclos procedents de les muscleres que hi havia sota el far i que apareixen a les fotografies coetànies. Durant el 1896 i fins a començament del 1897, el paisatge —en concret, les marines— va ser una temàtica habitual i cabdal per a l’evolució de l’obra de Picasso. Després, el mar desapareixerà de la seva producció fins al gener del 1899, quan va retornar a Barcelona després d’una estada a Madrid i a Horta de Sant Joan.

Les marines preludien i es combinen amb panoràmiques de zones conegudes del litoral. La seva estructura compositiva ve marcada per la dualitat mar-cel, i tant les pintures com les aquarel·les ens mostren percepcions emotives de l’espai, que palesen la vaporositat etèria de l’ambient, en alguns casos propera a Whistler, un artista catalitzador dels corrents impressionista i simbolista bastant conegut entre els pintors catalans de l’època.

Tanmateix, el litoral reconeixible també és present en l’obra de Picasso. Indrets, més o menys identificables, com el Port de Barcelona (MPB 110.201, 1896), en què presenta una panoràmica del port vell en un capvespre de mar calmada, amb els velers que suren davant del moll i, al fons, s’arrengleren les cases de primera línia de mar. Picasso assaja una visió poètica de l’entorn, aprofitant els efectes lumínics de la darrera llum del dia i aplicant una paleta cromàtica efectista que suavitza el dramatisme de l’escena del mare tenebrarum.

El gener del 1897 Picasso va centrar l’objectiu en La Barceloneta (MPB 110.220), vista des del Moll de la Fusta, on hi havia els tinglados, i va reproduir la primera línia de mar del barri pescador. Es tracta d’un exercici de perspectiva en què el tractament lumínic intens i la paleta groguenca dominant enllacen amb altres paisatges del moment.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

A Escullera amb veler (MPB 110.170), Picasso va convertir el dic de defensa en la franja divisòria entre el mar i el cel. L’obra destaca entre la sèrie de tauletes que presenten gradacions cromàtiques semblants, que culmina amb una posta de sol realment impressionista (MPB 110.196), realitzada el desembre del 1896, en què l’artista condensa tot un món de sensacions en un espai reduït.

Picasso ofereix també, a través de tres seqüències, la perspectiva del litoral nord barceloní, des de la platja de la Barceloneta amb les fàbriques del Poblenou al fons, fins a arribar a la serralada de Marina. D’entre les tres, totes del 1896, destaca Platja de la Barceloneta (MPB 110.073). El xoc de les onades contra l’arena configura la partició en diagonal de la tela: mar i terra. La primera està tractada de manera més emotiva, en la línia de les marines esmentades abans. La segona, la part de la platja amb els edificis i el cavall, és més realista. Aquesta seqüència esdevé també un document gràfic de la Barcelona de la revolució industrial.

Barcelona patrimonial

El clímax cultural de Catalunya al tombant de segle va impulsar l’estudi sistemàtic de la Barcelona antiga i d’altres indrets de la geografia catalana. L’ànsia per la recuperació del patrimoni històric i artístic i la interpretació històrica dels orígens de Catalunya va estar vinculada al moviment catalanista creixent, que va iniciar la recerca d’un passat memorable que nodrís el renaixement de la personalitat política i cultural del país. Picasso va respirar, si més no, aquell ambient.

La Barcelona històrica convivia amb la Barcelona moderna i Picasso va reproduir paisatges d’indrets emblemàtics del patrimoni arquitectònic religiós de Ciutat Vella. La seva mirada es va aturar en els claustres de dos edificis religiosos d’estils ben diferents: el del monestir romànic de Sant Pau del Camp i el de la catedral gòtica.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

Sant Pau del Camp, situat al barri del Raval, és una de les escasses construccions romàniques de Barcelona. Es tracta d’un complex arquitectònic del segle xii, la part més rellevant del qual és el claustre, que destaca per la singularitat dels seus arcs polilobulats (tres i cinc lòbuls). El 1896, quan Picasso el va dibuixar i pintar, se’n va iniciar la restauració. Picasso va triar dos detalls d’un mateix motiu: les arcades. El primer, Detall del claustre de Sant Pau del Camp (MPB 111.117), és un esbós amb llapis conté que forma part d’un quadern de dibuix fet a Barcelona (1896-1897, MPB 110.911c) i que reprodueix un detall frontal de dos arcs de cinc lòbuls, un dels quals resta inacabat. La segona obra, Angle del claustre de Sant Pau del Camp (MPB 110.195), un oli sobre fusta, mostra dues de les arcades de tres lòbuls. En aquesta ocasió, Picasso va afegir als arcs les belles columnes que els sostenen, coronades per capitells esculpits amb motius vegetals o geomètrics. L’artista la va datar a Barcelona el desembre del 1896; al revers hi va especificar: «Claustros de San Pablo/48».

Haz click sobre la imagen para ver más información

El mateix any 1896, Picasso va recrear el claustre de la catedral de Barcelona (construïda entre els segles xiii i xix) en diferents olis sobre fusta de petit format. A Home recolzat en un portal gòtic de la catedral de Barcelona (MPB 110.203), va reproduir la porta que comunica el claustre amb la capella de Santa Llúcia, exemple de gòtic flamíger amb arquivoltes i columnes amb capitells decorats, bàsicament, amb motius vegetals i geomètrics. A Detall del claustre de la catedral de Barcelona (MPB 110.219), Picasso mostra una finestra gòtica oberta en un contrafort, sota la qual hi ha un brollador que vessa l’aigua damunt l’estanc de les oques.

Les dues tauletes guarden una analogia formal i cromàtica, amb tonalitats brunes pròpies de les pedres enfosquides pel pas del temps. En el cas de la finestra gòtica, l’artista realça amb blanc brut certes parts de la composició per donar-li lluminositat. El 1898 Picasso va tornar a reproduir el mateix indret (Z I, 5) i entre el 1899 i el 1900 el va fer reaparèixer barrejat amb esbossos d’altres temes. A «De los claustros de la catedral» i altres croquis (MPB 110.670), per exemple, apareix envoltat d’apunts i de caricatures. És possible que el dibuix formés part d’un projecte més ambiciós, perquè el motiu està emmarcat i Picasso en va especificar el títol.

Barcelona moderna

El darrer terç del segle xix, Barcelona estava experimentant canvis importants. La revolució liberal del 1868, La Gloriosa, va comportar la incorporació d’un espai urbà verge a la ciutat on es va construir el Parc de la Ciutadella, en una part del qual s’hi va desenvolupar l’Exposició Universal del 1888. A més a més, s’estava teixint la gran reforma urbanística de l’Eixample, el litoral marítim s’anava urbanitzant i s’estava sanejant el nucli antic.

Els Ruiz Picasso van llogar un pis al carrer Reina Cristina, 3, cantonada amb Llauder (s’hi entrava pel número 4 d’aquest carrer). La zona gaudia del modern Parc de la Ciutadella, i al costat del domicili dels Ruiz Picasso hi havia les Cases d’En Xifré, el primer bloc de pisos modern de Barcelona. Al terrat de l’edifici hi ha els dipòsits d’aigua per a ús domèstic, coronats per una mena de cúpules, que eren visibles des del terrat de la casa de Picasso.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

Dues de les primeres pintures de Picasso a Barcelona són detalls d’aquests dipòsits. La primera, datada per l’artista el 4 d’octubre del 1895, és Terrat de les Cases d’En Xifré (MPB 110.172). Al revers té una lluna plena (MPB 110.172R), motiu reproduït en altres olis d’aquests anys; la perspectiva és frontal i la paleta, dominada pels colors verdosos i terrencs, continuarà en les tauletes posteriors. La segona pintura, homònima (un oli sobre tela, adherit posteriorment sobre fusta, MPB 110.228), es creu que és del mateix moment. Es tracta d’un pla contrapicat i s’aproxima al cromatisme i l’atmosfera de les marines que va fer durant el viatge de Màlaga a Barcelona de finals de l’estiu del 1895 i les del 1896.

Picasso anava sovint al Parc de la Ciutadella (antigament, Parc de Ribera). Palau i Fabre apunta (Picasso vivent. 1881-1907, 1980), segons li havia confirmat el mateix artista, que el freqüentava amb la seva mare, Doña María, i amb la seva germana Lola. El nom del parc recorda l’existència de la ciutadella militar construïda per Felip V en acabar la Guerra de Successió. Signe de repressió, era odiada per la ciutadania, que no va parar fins a aconseguir-ne l’enderroc. La desaparició de l’edifici va deixar una gran esplanada de terreny que la municipalitat va convertir en parc. Es va convocar un concurs públic que va guanyar, amb molta polèmica, el mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre, que va ser director efectiu de les obres i autor de la majoria d’edificis i monuments de l’interior del recinte, entre els quals L’estany del Parc de la Ciutadella (Z6,28) i la Cascada del Parc de la Ciutadella (Z6,27), que van ser dibuixats per Picasso.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

Dins el parc, a la zona on s’havia desplegat l’Exposició, quedaven vestigis d’elements creats per a la mostra, com el diorama de les falses muntanyes de Montserrat, ideat pels escenògrafs Urgellès i Moragas. No hi ha dubte que a Picasso el va encuriosir, atès que li va dedicar tres petits olis (MPB 110.184, MPB 110.179 i MPB 110.198), sense datar, però que probablement són dels primers mesos d’estada a la ciutat.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

En aquella època, Picasso va pintar unes seqüències paisatgístiques de pinzellada abrivada i gran lluminositat: Arbreda (MPB 110.181), Paisatge amb arbres (MPB 110.167) i Paradeta al parc (MPB 110.157). Enllaçant amb aquestes, trobem dues obres amb el mateix títol: Parc de la Ciutadella (MPB 110.070 i MPB 110.226), una de l’abril del 1896 i l’altra del desembre del 1896, amb paisatges molt similars als que veiem a dues fotografies del parc de l’època, una d’Adolf Mas (Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas) i l’altra de Josep Esplugas Puig (Arxiu Fotogràfic de Barcelona). Aquests paisatges són alguns dels que preludien els que farà a Madrid el curs acadèmic 1897-1898.

Terrats

D’ençà de les acaballes del segle xviii, i fruit dels processos d’industrialització i de creixement de la població urbana, els nous edificis de Barcelona van substituir progressivament les teulades per terrats: l’estructura arquitectònica es feia més lleugera i es rebaixaven els costos de construcció.

Els terrats van oferir un nou espai per als usos i les pràctiques de la vida quotidiana, vinculats als costums de les classes treballadores. Picasso i la seva família van poder gaudir d’aquests miradors gràcies als successius canvis de domicili i als diferents tallers que va ocupar l’artista, tal com ho demostren documents gràfics de l’època. Picasso va realitzar una sèrie d’obres dedicades als terrats: la Barcelona enlairada, singular i identitària.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

Va encetar aquestes vistes amb els terrats de les Cases d’En Xifré, que hem comentat abans. El 1896 va pintar uns terrats no identificats: Lluna plena des d’un terrat (MPB 110.130) i els dos olis de petit format titulats Terrats de Barcelona (MPB 110.087 i 110.206). Aquestes obres s’estructuren a partir d’una composició bipartida —terrats-cel—, i configuren escenes ambientals poètiques, avalades pel tractament de la llum, potenciada amb un cromatisme efectista.

Aquest mateix any, els Ruiz Picasso es van instal·lar al carrer de la Mercè, 3. Don José va llogar per al seu fill un taller al carrer de la Plata, 4, situat entre el domicili familiar i la Llotja. En aquesta banda del barri sobresurt la cúpula de l’església de la Mercè, que Picasso va dibuixar el gener del 1897 (MPB 110.949). La composició, d’estructura similar a les anteriors, mostra les construccions veïnes, executades amb traç i ombrejat vigorós, i un cel blau-rogenc realitzat a l’aquarel·la. El resultat és un skyline que, al nostre parer, és un dels paisatges més aconseguits de la Barcelona retratada per Picasso.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

L’apoteosi dels terrats barcelonins la trobem en les teles del 1902 i el 1903, entre les quals destaca Terrats de Barcelona (MPB 110.020, darrere hi ha Paisatge amb llac, MPB 110.020R). L’obra, del 1902, va ser realitzada al taller que Picasso va ocupar al carrer Nou de la Rambla, 10. Sabartés descriu així l’indret: «És en un dels terrats de les primeres cases, a la dreta, entrant per la Rambla: justament al costat de l’Edén Concert. El va llogar Ángel F. de Soto per viure-hi durant l’absència de la família, i el pintor Rocarol paga la meitat del lloguer, perquè li serveix per treballar» (Picasso. Retratos y recuerdos, 1953).

A primer pla, veiem un badalot situat en una terrassa; darrere, en segon terme, els terrats veïns, en una nit de pleniluni espectacular. Picasso va convertir la composició en un estudi admirable de construcció de les formes —fent gala d’una òptica dels volums renovada— i en un himne a la nit. El blau és més intens que el blau-gris o el blau-verdós que havia emprat a París. La intensitat de la llum de Barcelona fa més denses les ombres i potencia el blau: són «els blaus de Barcelona» (Sabartés).

El mes de gener del 1903, Picasso va tornar a la capital catalana després d’una estada a París i es va instal·lar en un taller que havia ocupat anteriorment, al carrer de la Riera de Sant Joan, 17, on va reproduir els terrats dels voltants: les torres de la catedral, la de Santa Àgata i la teulada de Santa Marta, com ho féu en la carta que va enviar al seu amic poeta Max Jacob l’estiu del 1903.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

També d’aquest moment és Terrats de Barcelona (MPB 112.943), en què Picasso va abocar les seves habilitats tècniques més brillants: el mestratge en la construcció plàstica de les formes, l’ús exquisit del color i l’harmonia del conjunt. Fotografies coetànies dels terrats barcelonins, com la d'Adolf Mas Carrer del Pont de la Parra, ens permeten il·lustrar l'skyline del moment. Aquesta tela va ser propietat de l’artista fins al final de la seva vida. Quan Jacqueline la va mostrar a Malraux, aquest li digué: «Crec reconèixer el tema: la línia que es retallava damunt el cel de l’alba quan tornàvem amb l’esquadrilla dels nostres avions» (La cabeza de obsidiana, 1974). Els havia vist durant la Guerra Civil Espanyola.

Maurice Raynal va escriure: «En aquest període blau [1903], Picasso va pintar paisatges ordenats arquitectònicament que mostren afinitats amb la pintura italiana anterior al Renaixement. Potser hi podem veure una anticipació dels conceptes arquitectònics del cubisme» (Picasso, 1922).

Des de la finestra

Entre el 1899 i el 1900, Picasso va reproduir els paisatges que veia des dels seus tallers.

La finestra o els seus equivalents —balcó, porta, etc.— es van convertir en punt de transmissió o de comunicació entre dos espais: l’interior i l’exterior. A través d’aquests elements va crear perspectives, bàsicament frontals i descendents, i va elaborar formes i ritmes.

La Barcelona vista per Picasso des de les finestres comprèn les vistes arrelades a la perspectiva clàssica i el darrer paisatge del 1917, de postulats avantguardistes.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

El 1900, des de la finestra del taller de la Riera de Sant Joan, 17, Picasso va reproduir una perspectiva frontal dels Terrats i l’església de Santa Marta (MPB 110.102). És un paisatge exterior lluminós, descrit amb una paleta vibrant, dominada pel groc de les parets i el taronja de les teulades, i influenciada per la Colla del Safrà, on l’espai interior només s’intueix.

En el dibuix i l’oli del Carrer de la Riera de Sant Joan des de la finestra de l’estudi de l’artista (MPB 110.213 i MPB 110.898), Picasso va oferir una perspectiva en picat, com en el cinema. A través de la finestra, de la qual només es veu l’angle inferior dret del marc, Picasso projecta el bulliciós carrer, mostra els perfils de les balconades de la casa del davant i els vianants. Descriu l’entorn amb taques de color i obvia el detall.

La Riera de Sant Joan era un carrer estret, perpendicular al mar; entre la catedral i el mercat de Santa Caterina, fins a la cruïlla dels carrers Sant Crist de la Tapineria i Gracià Amat. Era una via plena de vida, amb locals significatius. Aquest carrer va desaparèixer amb l’obertura de la Via Laietana, en el que aleshores es va anomenar la Reforma, encetada la primera dècada del segle xx.

L’any 1917 Picasso va tornar a la Ciutat Comtal en dues ocasions: a principis d’any i durant una estada més llarga, de juny a novembre, amb els Ballets Russos de Serguei Diàguilev. Estava enamorat de la ballarina Olga Khokhlova, amb la qual es va casar l’any següent.

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

Picasso va realitzar una sèrie de teles, entre les quals hi ha el seu darrer paisatge de Barcelona: El passeig de Colom (MPB 110.028). És una vista des del balcó de l’Hotel Ranzini, on Khokhlova s’hostatjava. El precedeixen uns dibuixos d’un àlbum conservat al Musée Picasso de París. Aquest paisatge, donat per l’artista a Barcelona el 1970, esdevé la mirada avantguardista a la ciutat que li havia obert les portes a la modernitat.

Els paisatges de Barcelona són un dels fils conductors del procés creatiu de Picasso en l’època de formació de l’artista. Són indrets escollits per Picasso, la seva guia personal de la Barcelona on va viure la joventut.

Paisatges de Barcelona

Crèdits
Edició i producció: Fundació Museu Picasso, Barcelona Direcció: Bernardo Laniado-Romero Autora: Claustre Rafart Coordinació de l’exposició: Mariona Tió Responsable del projecte: Anna Guarro Coordinació: Mireia Llorella Cristina Martín Projecte gràfic i maqueta: Todojunto Correccions: la correccional Fotografia: Totes les imatges MPB són de Gasull Fotografia
Agraïments: Arxiu Fotogràfic de Barcelona Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya Fundació Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas © Sucesión Picasso.VEGAP 2014
Comparteix
aquest quadern