L'Arlequí
1919–2019

Malén Gual

Cent anys després

La col·lecció del Museu Picasso s’ha anat generant fonamentalment a través de donacions i llegats: ofrenes de nombrosos amics i col·leccionistes, però, especialment, gràcies a les aportacions del mateix Pablo Picasso. Enguany celebrem el centenari de l’arribada del primer regal del pintor a la ciutat de Barcelona: Arlequí, retrat del ballarí i coreògraf Léonide Massine, pintat a la Ciutat Comtal el 1917 i que havia participat a l’Exposició d’Art celebrada a Barcelona el 1919, any de la donació. Aquesta obra mestra és particularment emblemàtica de la nostra col·lecció i sovint ha estat prestada a importants institucions internacionals.

Picasso va mantenir tota la seva vida una relació especial amb la seva ciutat d’adopció i va triar amb cura les obres que volia dipositar al museu barceloní: aquelles que tenien una major vinculació amb Barcelona, amb el seu aprenentatge i amb la tradició pictòrica espanyola. Fou sobretot després de la mort l’any 1968 del seu gran amic i secretari Jaume Sabartés, l’iniciador de la gestació del Museu, quan el mestre va extremar la seva implicació. Aquell mateix any, Picasso va donar al Museu Picasso una sèrie única, les quaranta-cinc interpretacions de Las Meninas realitzades pel pintor el 1957, que es completa amb els nou olis de la sèrie Els colomins, tres petits paisatges i el retrat Jacqueline. L’any 1970, a petició de Picasso, els seus nebots Vilató Ruiz, acompanyats del notari Raimon Noguera, van notificar a l’alcalde de Barcelona la donació al Museu d’obres seves que al llarg de tres generacions havien estat guardades als domicilis familiars barcelonins. Aquest regal conferia al Museu Picasso un caràcter especial i únic, en convertirlo en un centre de referència obligada per conèixer i estudiar les primeres etapes de l’artista. Prova d’això són els préstecs d’obres de la nostra col·lecció a exposicions tan rellevants com Picasso. Bleu et Rose, celebrada el 2018 a París i Suïssa, o la participació d’Arlequí a l’exposició Picasso entre el cubisme i el classicisme: 1915-1925, a la Scuderie del Quirinale de Roma i, novament, aquest estiu a l’exposició sobre el realisme espanyol que es presentarà al Cau Ferrat de Sitges.

El Museu Picasso, gràcies a la seva gènesi i a través de la seva col·lecció, és el testimoniatge viu del vincle entre Pablo Picasso, «el poble de Barcelona» i Catalunya. A causa de la particular tipologia de les obres que la formen, la col·lecció és, al seu torn, l’element que aporta els trets, tant formals com històrics, que defineixen el compromís del Museu amb la societat en la qual s’insereix.

Cent anys després, el nostre museu commemora l’arribada d’aquest quadre —segurament el primer de Picasso que va entrar en una col·lecció pública— amb aquesta publicació, a càrrec de Malén Gual, a qui agraeixo de manera especial la seva implicació. Per descomptat, també he d’agrair a Anna Guarro la preparació de les activitats sobre la Commedia dell’Arte i l’Arlequí; a Anna Bru de Sala, la coordinació d’aquesta publicació; i, òbviament, reconèixer a l’equip del Museu la seva imprescindible col·laboració.


Emmanuel Guigon
Director del Museu Picasso

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

Massine

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

Ballarí i coreògraf rus, naturalitzat nord-americà, es va formar a l’Escola Imperial de Moscou i va ingressar als Ballets Russos de Serge Diaghilev el 1913. L’any següent va començar a preparar-se com a coreògraf, activitat que desenvolupà al llarg de tota la seva carrera. Va participar als Ballets Russos de Diaghilev fins el 1920, i els va deixar per treballar amb la companyia d’Ida Rubinstein, les Soirées de Paris del comte Étienne de Beaumont i els Ballets Russos de Montecarlo. Durant la Segona Guerra Mundial, es va establir als Estats Units i va seguir exercint com a ballarí fins passats els seixanta anys, quan va decidir retirar-se i dedicar-se només a la coreografia.

Les seves principals realitzacions van ser Las Meninas, el 1916, amb música de Gabriel Fauré i decorats de Josep Maria Sert; Parade, el 1917, amb música d’Erik Satie, llibret de Jean Cocteau i decorats i vestuari de Pablo Picasso; Le Tricorne, el 1919, amb música de Manuel de Falla i vestuari de Picasso; el 1920, Pulcinella, d’Igor Stravinsky, amb vestuari de Picasso; Le Pas d’acier, amb música de Serguei Prokofiev, el 1927; el 1925, Les Matelots, de Georges Auric; Mercure, el 1924, amb música de Satie i vestuari de Picasso; i Le Sacre du Printemps, de Stravinsky, el 1930. A partir del 1936, creà diverses noves coreografies amb música d’Offenbach, Rimskij-Korsakov, Beethoven, Wagner, Gershwin, Schubert, Berlioz i Txaikovski, entre d’altres.

Fes clic sobre les imatges per veure mes informació

PICASSO I MASSINE

Picasso i Massine es van conèixer el febrer del 1917, quan es van instal·lar a Roma amb la resta de la companyia dels Ballets Russos per preparar la temporada anual i especialment el ballet Parade, la melodia del qual havia compost Erik Satie. El llibret d’aquesta obra fou escrit per Jean Cocteau; la coreografia, encarregada a Léonide Massine; i Picasso va ser el responsable de dissenyar el vestuari, els decorats i el teló de boca. Durant la seva estada a Itàlia, aquest últim va estrènyer llaços d’amistat amb Massine i Stravinsky i va començar el seu festeig amb la ballarina Olga Khokhlova. Van realitzar plegats un viatge turístic a Nàpols, Pompeia i Herculà entre el 9 i el 13 de març del 1917, i van tornar a visitar Nàpols entre el 16 i el 22 d’abril del mateix any.

Fes clic sobre les imatges per veure mes informació

Després de la temporada parisenca, amb l’estrena i el consegüent escàndol ocasionat per Parade al Théâtre du Châtelet al maig, la companyia de Diaghilev, acompanyada per Picasso, es va traslladar a Espanya, primer a Madrid i després a Barcelona, on va estrenar la temporada al Liceu el 23 de juny. Picasso va assistir a la sessió inaugural, segons explicaria Màrius Aguilar a L’Esquella de la Torratxa del 28 de juny: «El “Liceo” anava prenent un aire equívoc i excèntric de saló de transatlàntic, de wagó de sud-exprèss, de “hall” de gran hotel internacional. Picasso somreia mirant-ho i en Nijinski exhibia la seva silueta inquietant». És precisament en aquestes dates quan Diaghilev i Nijinski es barallen, amb la consegüent partença del segon i l’ascens de Massine a la figura de primer ballarí.

Picasso retratà Massine vestit d’arlequí en cinc ocasions durant aquell mes de juny del 1917. A l’oli, el personatge d’Arlequí, una figura àmpliament representada en l’obra picassiana, se situa dalt de l’escenari, al costat d’una barana parcialment coberta per un cortinatge vermell, que contrasta amb la combinació d’ocres de la carnació i els tons pastel de la indumentària romboidal. L’atmosfera del quadre, el protagonista i la seva vestimenta ens evoquen la pintura mural del Cinquecento italià i els personatges de la Commedia dell’Arte. Però, a part de l’oli, l’artista també va realitzar quatre dibuixos de Massine. El primer és un apunt del cap del ballarí, també conservat al Museu Picasso; un esbós a llapis de cos sencer, preservat al Museu Ludwig de Colònia; un altre en un full de carnet custodiat al Musée Picasso de París; i un altre dibuix que apareix a les guardes de l’àlbum de signatures de les Galeries Laietanes, estrenat amb motiu de l’homenatge a Picasso, Francisco Iturrino i Gustavo de Maeztu que va tenir lloc el 16 de juny del 1917. Fou precisament durant aquest àpat-homenatge celebrat a les Galeries Laietanes quan es va plantar la llavor per a la futura donació d’Arlequí. Segons la notícia apareguda a La Publicidad el 17 de juny, Miquel Utrillo va proposar iniciar amb cent pessetes una col·lecta per adquirir una obra de Picasso que aniria destinada al futur Museu d’Art Modern de Barcelona; Luis Plandiura va oferir quatre-centes pessetes i Maeztu, cinquanta més. Alhora, es va parlar de dedicar a Picasso una sala completa a la propera “Exposición de Arte Internacional”.

L’oli d’Arlequí i la majoria de pintures realitzades per Picasso a Barcelona entre el juny i el novembre del 1917 —excepte el Retrat d’Olga amb mantellina i els carnets de dibuix— es van quedar al domicili familiar, ja que França estava en plena guerra, les obres d’art eren considerades un objecte de luxe i no se n’autoritzava el pas per la frontera.

Fes clic sobre les imatges per veure mes informació

La Donació

Fes clic sobre l’imatge per veure mes informació

La col·lecta proposada per Utrillo no va prosperar, però sí que es va constatar, a partir d’aquell moment, la necessitat d’adquirir un quadre de Picasso i d’estrènyer el contacte entre ell i els cercles artístics catalans.

El febrer del 1918, pocs mesos després de la partença de Picasso de la Ciutat Comtal, el seu amic dels anys de bohèmia parisenca, Ricard Canals, li va escriure una carta en què s’avergonyia de l’absència d’obres de Picasso al museu i el convidava a participar a l’Exposició d’Art del 1919, com a integrant de l’associació Les Arts i els Artistes, de la qual Canals era president.

Seguint aquesta mateixa línia, l’agost del 1918, la revista Vell i Nou dedicava el número a Picasso, amb la reproducció d’Arlequí a la portada i la publicació d’un article de Joan Sacs (pseudònim de Feliu Elias), en el qual parlava de l’art picassià des de la seva marxa a París, a principis de segle, fins a les últimes obres realitzades a Barcelona, en les quals «al costat del seu cubisme voluntàriament trascendent vol cultivar el Realisme més desinteressat».

D’alguna manera, aquesta publicació arribà a les mans de Picasso, que va pensar que el redactor de l’article era Miquel Utrillo, detall que Angel Fernández de Soto li va desmentir en una carta del 17 de novembre, en la qual li insistia perquè participés a l’exposició que s’estava organitzant i li comentava que li semblava una esplèndida idea el seu propòsit de donarArlequí. Sigui com sigui, entre el novembre del 1918 i el gener del 1919, Picasso va consolidar la donació de l’obra, tal com es desprèn de l’article «La liberalidad de Picasso», publicat a La Publicidad el 17 de gener. Allí s’esmenta: «Pablo Picasso ha querido desprenderse de una de sus obras más importantes y más recientes en provecho de nuestro desdichado Museo de Arte Moderno. Picasso nos regala una de sus telas recientemente ejecutadas en Barcelona, su “Arlequín” de medio cuerpo, que reproducimos en estas mismas columnas».

També en una missiva, datada l’11 de març, Canals li demana autorització per exposar les obres pintades dos anys abans a Barcelona, custodiades per la família de Picasso, per poder mostrar-les al costat de «la que has tenido la deferencia de ceder desinteresadamente al museo». Finalment, a l’Exposició d’Art que va tenir lloc entre el 28 de maig i el 30 de juny del 1919, l’associació Les Arts i els Artistes va presentar vuit obres de Picasso, entre les quals destaquen La senyora Canals [Benedetta Bianco], del 1905, Blanquita Suárez, El passeig de Colom i Arlequí, del 1917. A les pàgines 68 i 69 del catàleg, es referenciaven les obres exposades; amb el número 517, apareixia Arlequí (Ofert als Museus Artístics Municipals), la reproducció del qual es podia trobar a la làmina catorze.

Un cop conclosa l’exposició, en una nova carta, Canals adjuntava a Picasso una comunicació de la Junta de Museus en què li agraïen la donació i li asseguraven que farien el possible per adquirir un altre quadre, la qual cosa no es va arribar a concretar mai. Els problemes burocràtics van entorpir una formalització ràpida i no fou fins el 1921 que Arlequí va entrar oficialment al Museu de Belles Arts, segons consta a les actes de la Junta de Museus.

Fes clic sobre les imatges per veure mes informació

Arlequí 1919 - 2019

Crèdits
Aquesta quadern digital està realitzat a partir de la publicació en paper de l’Arlequí 1919 – 2019 publicada per commemorar que ara fa cent anys, Pablo Picasso va donar la primera obra a Barcelona: Arlequí, pintada durant l’estada de l’artista a la ciutat l’any 1917.
Edició i producció: Fundació Museu Picasso de Barcelona Autora: Malén Gual Introducció: Emmanuel Guigon Coordinació de la publicació: Anna Bru de Sala i Montse Salvadó Coordinació del quadern digital: Anna Guarro i Mireia Llorella Disseny i maquetació del quadern digital: Todojunto Obres: © Successió Pablo Picasso. VEGAP Madrid 2019
Museu Picasso de Barcelona: Fotografia, Gasull Fotografia © Successió Pablo Picasso. VEGAP Madrid 2019, Musée national Picasso – Paris: Photo © RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / image RMN-GP, Paris, musée d’Orsay: Photo © RMN-Grand Palais(musée d’Orsay) / image RMN-GP
Picasso i Léonide Massine asseguts al jardí de la casa de Marco Lucrezio
ruines de Pompéi, març de 1917. circa 1937 – 1940. MP1998-146. Maar Dora (dite), Markovitch Henriette Dora (1907-1997).© ADAGP, Paris. Massine Léonide (1896-1979). Cocteau Jean (1889-1963) (d’après), © ADAGP, Paris. Musée national Picasso - Paris. Photo © RMN-Grand Palais (Muséenational Picasso-Paris) / Mathieu Rabeau
Pablo Picasso amb el coreògraf Léonide Massine a les ruïnes de Pompeia
març 1917. MP1998-139. Cocteau Jean (1889-1963). © ADAGP, Paris. Musée national Picasso - Paris. Photo © RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / Franck Raux
Carnet 20 Estiu - Tardor de 1917
MP1866. Picasso Pablo (dit), Ruiz Picasso Pablo (1881-1973). © Succession Picasso Musée national Picasso - Paris. Photo © RMN-Grand Palais. (Musée national Picasso-Paris) / Mathieu Rabeau
Comparteix
aquest Quadern