5.1. Antecedents: glòria literària i prestigi social
A banda de sojorns puntuals anteriors, a partir de 1876 Verdaguer s'instal·la a Barcelona com a capellà almoiner a casa del marquès de Comillas. Aquest mateix any acaba L'Atlàntida (dedicada al marquès, Antonio López) que, l'any següent, rebrà un premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona i reconeixement unànime.
1880: Mestre en Gai Saber i protagonisme en el mil·lenari de Montserrat; 1883: Oda a Barcelona; 1886: publicació de Canigó i coronació a Ripoll, quan la inauguració de les obres de restauració del monestir, com a “Poeta de Catalunya”.
Verdaguer, “La formiga” Disperses, 1925
Una hermosa plana
tinguí per bressol,
com la vigatana
no en veu altra el sol.
Jo fui la formiga
de son pla i garriga,
del mas oreneta,
del camp rossinyol.
Per les torrenteres
que alegre tresquí
del camp a les eres,
de l’hort al jardí,
me nasqueren ales
com a les cigales
i a aquell pla d’
Ausona
l’adéu jo doní.
(...)
Tot era falsia
dintre aquell palau,
los mots que hi sentia
d’afecte i de pau.
Los ramells de roses
foren de gatoses;
los llaços de murta
cadenes d’esclau.
Dintre aquelles sales,
enemic cruel,
les frissoses ales
me llevà d’arrel.
Si no hagués deixada
la gàbia daurada,
mai més vós veuria,
ma terra i mon cel.
Jo deixí en mala hora
lo teu pagesiu,
oh poble que enyora
mon coret soliu:
de ma terra amiga,
jo fóra formiga.
Malhagen les ales
que m’han tret del niu!
5.3. De 1898 a 1902: marginació i mort
Després d'una estada a Madrid, on finalment es retracta, recupera les llicències sacerdotals i retorna a Barcelona com a beneficiat de l'església de Betlem. Nou domicili al carrer Aragó 235 junt amb els fills de la família Duran (la mare havia mort a Madrid). Empobrit i abatut, reprèn, però, activitats literàries (publicacions, direcció de revistes, actes públics). El 17 de maig de 1902, molt malalt, es trasllada a Vil·la Joana, on morirà el 10 de juny, sempre envoltat de la tensió entre la seva família adoptiva (els Duran) i la natural (la germana) o entre grups d'amics o valedors contraposats.
Verdaguer, “Sum vermis”, Flors del calvari (1896)
Veyeume aquí, Senyor, á vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt y pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuch de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra á arrocegarme.
Fou mon breçol un grá de polcinera,
y un altre grá será lo meu sepulcre.
Voldría ser quelcom per oferirvos,
però Vos me voleu petit é inútil,
de gloria despullat y de prestigi.
Feu de mi lo que us placia, fulla seca
de les que'l vent se'n porta, ó gota d'aygua
de les que'l sol sobre l'herbey axuga,
ó, si ho voleu, baboya del escarni.
Jo so un no-res, més mon no-res es vostre;
vostre es, Senyor, y us ama y vos estima.
Feu de mi lo que us placia; no'n só digne
d'anar á vostres peus; com arbre estèril
de soca á arrel trayeume de la terra;
morfoneume, atuiume, anihilaume.
Veniu á mi, congoxes del martiri,
veiu, oh Creus, mon or y ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers y palmes del Calvari,
si'm son aspres avuy, abans del gayre
á vostre ombriu me será dolç l'assèurem.
Espina del dolor, vina á punyirme,
cuyta á abrigarme ab ton mantell, oh injuria;
calumnia, al meu voltant tos llots apila,
miseria, vínam á portar lo ròssech.
Vull ser volva de pols de la rodera
ahon tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llançat com una escombraría
del palau al carrer, de la més alta
cima á la afrau, y de la afrau al córrech.
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
será lo meu tresor, será l'oprobi
lo meu ergull, les penes ma delícia.
Desde avuy culliré los vilipendis
y llengoteigs com perles y topacis
per la corona que en lo cel espero.
Muyra aquest cos insoportable, muyra;
cansat estich de tan fexuga cárrega;
devórel lo fossar, torne á la cendra
d'hon ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre'l fullam de la morera's fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me'l filo del cánem de mes penes;
més , dintre aquexa fosca sepultura,
tornat com vos, Jesús, de mort á vida,
jo hi trobaré unes ales de crisálida
per volármen ab Vos á vostra gloria.
5.2. De 1887 a 1897: crisi i conflictes
L'impacte del viatge a Terra Santa: rigor religiós i zel almoiner. Publica la trilogia Jesús infant (1890, 1891 i 1893).
Des del 1890 emprèn pràctiques exorcistes i visionàries (cambra Palau Moja, carrer Mirallers, casa Vallcarca) i entra en relació amb la família Duran -que mai abandonarà.
Verdaguer, En defensa pròpia (1895)
Deien que em deixava enganyar com un beneit; que anava a empobrir la casa amb tanta caritat; que amb les almoines, per mi cosa sagrada, sostenia gent perduda i de mal viure; que amb elles m'havia fet la barba d'or, retirant-me per ric, amb la maleta plena de bitllets de banc; que havia tingut l'atreviment de dir los sants Evangelis a algun malalt (com aconsella el ritual romà); i que fins havia arribat a resar los exorcismes (com si fos pecaminós un reso que el sant pare Lleó XIII acabava de publicar); i, per últim, que volia fundar una secta, filla o propparenta, de l'espiritisme. Un de mos companys, que em deu lo pa que menja, al veure la pedregada sobre meu, me girà l'espatlla passant-se'n amb armes i bagatges a mos acusadors; i amb tan bon atiador i amb la nova llenya que es posà al foc, arribí a ser tingut per un capellà fanàtic i dolent, i per un heretge, digne de les flames de la Inquisició. Verament me tenien lo peu al coll.
Maragall sobre Verdaguer: del poeta i de l'home
Maragall apreciarà sempre el valor literari de Verdaguer i n'oferirà prova escrita, tant en vida -i en els moments més difícils- com després de la mort del poeta sacerdot. Però prendrà distància del drama personal, sense deixar-ne gairebé cap testimoni escrit: per idiosincràsia biogràfica, Maragall mai va compartir ni el posat rígid de l'home sacerdot ni l'actitud bel·ligerant dels seus -molts i poderosos- detractors.
Maragall, carta a Anton Roura (desembre 1895)
(...) estic conforme amb el fons de la teva tremenda diatriba. Quelcom hi ha que dir respecte a la conducta de Mossèn Verdaguer com a home o almenys com a sacerdot i com a caràcter humil i piadós que ell ha volgut mostrar-se sempre; però jo també crec que a un gran home com ell no se'l pot midar amb el mateix ras que a qualsevol altre, i que en té prou amb ser qui és per a tenir sempre raó.
Maragall, “Sant Francesc. Flors del Calvari” (14.1.1896) [traducció catalana]
En Sant Francesc i Flors del Calvari s’obre el poeta i s’abandona a una autopoetització que infon a aquests dos llibres un vigor excepcional (...) Flors del Calvari és d’allò més fort que ha produït la llengua catalana, que essent la de Mossèn Jacinto Verdaguer n’hi ha prou per enorgullir-nos que sigui també la nostra.
Maragall, “Flors de Maria” (15.5.1902) [traducció catalana]
És l’encant franciscà: és el sentit de la vida sobrenatural en les formes naturals com sols pot gaudir-ho un esperit senzill penetrat per l’ amor gran, per l’amor a tot, per l’amor a Déu en tot. ¿On és Déu? -diu amb sublim senzillesa el catecisme-. Al cel, a la terra i pertot. Això, als grans filòsofs, els costa molt entendre-ho i no arriben a explicar-ho. Un esperit senzill i amorós pot més: ho veu. I sols és poeta gran qui té el do de simplificar-se per veure, i després balbucejar la seva visió.
Verdaguer, “Lo calze i l'arpa”, Flors del calvari (1896)
De penyores d’amor,
Jesús mil me n’ha dades;
me n’ha donades mil,
dues de sobiranes.
M’ha dat un calze d’or
i una arpa d’or i plata;
un calze celestial
per beure sang sagrada,
la del seu cor diví
que pel costat li raja.
Quan n’he beguda un glop
me’n poso a tocar l’arpa,
cantant a terra i cel
l’amor que m’embriaga.
Que sia feliç
als homes no els agrada;
m’han pres lo calze d’or
aon ma set s’apagava,
la set d’amor diví
que abrusa la meva ànima.
M’han pres lo calze d’or
i em volen prendre l’arpa,
ressò de les del cel
que cada nit me parla;
amor de mos quinze anys,
de ma bellor companya,
l’esposa del cor meu,
de l’esperit germana.
Quedeu’s el calze d’or,
però deixeu-me l’arpa;
deixeu-me-la tocar
postrat als peus de l’ara,
mentres begau lo Vi
de la sarment sagrada,
voltats de llum i encens
dels àngels en la taula.
