Barcelona, l'única ciutat visitada pel Quixot i Sanxo, és també el punt més allunyat del seu poble manxec. La referència precisa i concreta a Barcelona en la segona part contrasta amb la indeterminació de l'espai en la frase "En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme", al·ludida en el començament de la novel·la. Malgrat que el Quixot s'associa quasi sempre en exclusiva amb la Manxa i el món rural, on succeeix gran part de l'acció, el sojorn a terres catalanes del cavaller i el seu escuder esdevé fonamental, encara que només ocupa cinc capítols de la segona part. Els cervantistes consideren que l'estada a Catalunya representa el triomf definitiu de la realitat i de l'aventura autèntica, no inventada per la imaginació de l'hidalgo, ni falsejada pels ducs. Fins que no arriben a terres catalanes, el Quixot i Sanxo no presencien cap mort violenta, ni prenen part en cap batalla vertadera, ni han vist el mar, ni han tastat la vida de ciutat.
A més, Cervantes aprofita l'estada barcelonina dels seus herois per tractar de dos temes llavors actualíssims i polèmics: el bandolerisme i l'expulsió dels moriscs. És ben probable que Barcelona no entrés de bon començament en els plans narratius de Cervantes. Fou després de llegir, en la continuació d'Avellaneda, que el Quixot apòcrif havia participat en les justes de Saragossa, on estava previst que hi anés el vertader, quan va triar Barcelona. És doncs, Avellaneda, en gran part, el responsable de l'elecció de Barcelona. Però, què oferia Barcelona que no tinguessin d'altres ciutats de l'antiga Corona d'Aragó per ser l'elegida? València, per exemple, on el 1605 s'havia reeditat dues vegades el Quixot i per on consta documentalment que va passar Cervantes de retorn del captiveri a Alger, mirava també cap al mar i era una ciutat pròspera i dinàmica.
La raó ha de ser una altra, o unes altres. I la primera sembla clara: el Quixot ve a Barcelona perquè Cervantes ho vol. ¿Té a veure aquesta voluntat cervantina amb una possible estada de l'escriptor a Barcelona o només que la Catalunya de l'època, infestada de bandolers i amb les costes assetjades pels pirates, propiciava més aventures que cap altre lloc de la Península? Va sentir-se Cervantes tan fascinat per Perot Rocaguinarda, el bandoler que dóna peu al personatge de Roc Guinart, com el Quixot? Ho va passar bé Cervantes entre els catalans? Féu amics a Barcelona? Fou la seva una estada feliç? Li agradaren les festes de Sant Joan que sembla conèixer bé? Es va divertir a les tavernes de la ciutat o a les cases de joc, que eren moltes? És que potser va tenir amors amb alguna catalana, dama més o menys principal, com les amigues de la senyora Moreno, o amb la dona de qualsevol taverner, com ho era d'un de Madrid Ana Franca, la mare de la seva única filla, Isabel? No ho sabem. Ni ens consta documentalment que Cervantes hagués visitat Barcelona. No obstant això, els cervantistes consideren quasi segura una estada de l'escriptor i alguns assenyalen que el seu afecte pels catalans i per Barcelona no pot ser sinó fruit d'un coneixement directe. Martí de Riquer creu que cal situar l'estada de Cervantes en l'any 1610.
La hipòtesi de Riquer fa esment a l'escala que, entre el 5 i el 10 de
juny d'aquell any, féu el compte de Lemos, amb qui Cervantes intentà entrevistar-se
debades per tal d'acompanyar-lo a Nàpols, d'on havia estat anomenat virrei.
És probable que Cervantes es quedés a Barcelona fins el mes de setembre.
Això explicaria el coneixement directe de les quatre galeres de la Generalitat
de les quals fa esment en el Quixot, d'un enfrontament entre ciutadans
i mariners que succeí a Barcelona el juliol de 1610, tal i com constata
Jeroni Pujades en el seu Dietari i que ell aprofita a la novel·la exemplar
Las dos doncellas.
Una llegenda urbana, que el Manual del viajero de Barcelona (1840) inclou per primera vegada, assenyala com a casa de Cervantes la que està situada al número dos del Passeig de Colon. Des de les finestres podia veure la platja, el castell de Montjuïc i el moviment del vaixells. Serien potser aquests records catalans els que li permetrien, l'estiu de 1614, sense necessitat d'exercitar la imaginació, crear algunes de les més importants escenes barcelonines de la més universal de totes les novel·les, que aquesta exposició intenta reproduir, i que ja al segle XVII consagra Barcelona com a ciutat literària. Potser per això Barcelona ha estat fidel a aquest reconeixement i s'ha convertit en una ciutat cervantista. En l'exposició es mostra com la celebració, ara fa cent anys, del 300 aniversari de la novel·la va ser motiu de debat i polèmiques; però, en definitiva, Barcelona i Catalunya aprofitaren la commemoració per reflexionar sobre el passat i el futur de la relació entre Catalunya i Espanya.
