Ajuntament de Barcelona Institut de Cultura

 

Ciutadana Maria Aurèlia

Jordi Font

L'Aurèlia, la complexitat i la força de la seva personalitat, no permeten aproximacions convencionals, simplificacions fàcils. Cal pouar més avall si es tracta d'escatir el sentit, de trobar les claus, de la seva trajectòria humana i cívica, tan rica i amb ascendent sobre gent de diverses generacions. És en aquesta direcció que he tractat d'endinsar-me, amb l'únic auxili dels seus llibres, sobretot els de "memòries", i del record d'aquelles seves converses espurnejants.

"Ja la tenim"

El cisteller Aureli Capmany, més conegut com a folklorista, projectava i realitzava cada any amb fruïció una esplèndida "palma" per a la seva filla Maria Aurèlia. En contrast amb el Noucentisme imperant, era una "palma" més aviat Modernista, atapeïda de filigranes, penjolls i llaminadures, amb una gran llaçada quatribarrada al capdamunt. Corrien els anys de la dictadura de Primo de Rivera. I vet aquí que, mentre la nena lluïa la "palma" per la Rambla, acompanyada de la seva mare, un policia les va encarar i les va obligar amb males maneres a arriar la llaçada, cosa que van fer amb ira continguda per hissar-la de nou un carrer més avall. Així va ser com la tendra filla dels cistellers, sense acabar-se'n d'adonar, ensopegava amb la política.

Pocs anys més tard, la cistelleria era presa d'un gran enrenou. La Rambla baixava de gom a gom. Vells amics del pare hi arribaven, s'abraçaven i deien plorant: "Ja la tenim! Ja la tenim!". Finalment havia arribat. Era la República. L'hora de la democràcia, l'hora de Catalunya. Quedava enrera la dictadura, el vell règim de la Restauració, l'hegemonia de la Lliga Regionalista i el seu "catalanisme utilitari"... I el poble donava el relleu al catalanisme d'esquerra, als hereus del vell moviment republicà federal del XIX, als defensors de la llibertat i de la justícia. Això volia significar aquell crit dur que va persistir en boca de les multituds festives i que la filla dels cistellers també va fer seu:" Visca Macià, mori Cambó!". En recordar de gran aquells moments, dirà: "Restava vivíssim un fet que res no podria canviar, jo ingressava a la consciència política amb l'adveniment de la República".

Un home del vuit-cents

L'Aurèlia diu de Francesc Macià: "Tenia més aviat l'aire d'un home del vuit-cents que no pas d'un home d'aquells temps d'ordre per damunt de l'exigència de justícia"; encara que Macià no havia entrat a la política fins el nou-cents. A casa, l'Aurèlia hi tenia un autèntic "home del vuit-cents", que tindria una influència política i cultural decisiva en ella: l'avi Sebastià Farnés. "M'hauria tocat ser una adepta del Noucentisme", dirà , "però no va ser així, vaig fer meva tota l'herència remota dels renaixentistes, contemporanis de l'avi Farnés, que va continuar sent fins a la mort, l'any 34, el cap de casa".

Feia molts anys que Sebastià Farnés era lluny de l'activitat política, arrecerat en les seves recerques paremiològiques. Havia estat un actiu col·laborador de Valentí Almirall i havia fundat la revista L'Arc de Sant Martí, on es va relacionar especialment amb Josep-Narcís Roca Farreras. Són els nuclis dirigents del primer catalanisme polític, el catalanisme federalista i progressista, que seria marginat i gairebé silenciat pels agressius promotors del procés que desembocaria en la creació de la Lliga Regionalista. Sebastià Farnés en seria una víctima fins fa poc definitiva. Tot just ara ha començat a ser objecte d'algun estudi. Saben que va mostrar-se contrari a la política de participació en el règim de la Restauració promoguda per la Lliga i que va denunciar un sistema que deixava fora els obrers i les nacionalitats. Va mostrar també una gran preocupació per la gent marginada --tema d'una seva novel·la-- i creia en la necessitat d'un canvi general per trobar-hi solució. Tot plegat, un vell pòsit de pensament catalanista i d'esquerra que l'Aurèlia no va desaprofitar gens. Aquesta saviesa antiga deuria ser la raó de la seva seguretat i de la seva contundència proverbial en parlar de la dreta catalana i del "catalanisme" conservador. En parlava com si n'hagués vist néixer els pares i els avis, en conegués la naturalesa i sàpigues que d'on no n'hi ha no en pot rajar.

"Vana és la paraula del filòsof..."

Una de les principals matrius que configurarien la personalitat de l'Aurèlia, també en el seu vessant cívic i polític, seria l'Institut-Escola de la Generalitat. No s'hi ensenyaven dogmes sinó sobretot un comportament, basat en tres coses "sagrades": la persona, la llibertat i l'autenticitat, segons explica la pròpia Aurèlia. "Ens van ensenyar a pensar, a ordenar els coneixements, a sentir-nos responsables dels nostres actes". La catalanitat de l'Institut-Escola era plena i òbvia, oberta, moderna, aliena a les concepcions resclosides del país i empobridores. La seva relació amb l'Instituto-Escuela de Madrid, en el qual s'havia inspirat, va ser constant i mútuament enriquidora. Una frase d'Epicur el Vell hi era citada sovint com a nord moral: "Vana es la paraula del filòsof que no sap alleugerir el sofriment dels homes"; o en versió d'Esclasans: "Tota ciència és bona per llençar si no sap apaivagar una queixa humana". Una esplèndida incitació, en definitiva, al compromís intel·lectual amb la col·lectivitat, a l'acció política.

Fora d'aquell illot de civilitat, esclatava la guerra. Aquell juliol del 36, la cistelleria de la Rambla esdevenia de nou un mirador privilegiat: davant mateix, van presentar-hi batalla els fidels a la República contra els militars sublevats. "No cal dir a favor de quins combatents posàvem nosaltres el nostre esperit" diu l'Aurèlia. De seguida, organitzarien des de l'Institut-Escola el "Teatre de l'Ajut Infantil de Reraguarda", una companyia ambulant en la qual també participarien els nois i noies de l'Instituto-Escuela de Madrid refugiats a Barcelona. Poc després, la Maria Aurèlia esdevindria la "Maieia" del Refugi infantil que l'Instituto Sueco-Catalán aixoplugava al Maresme, un autèntic calidoscopi social.

Les flames en la fosca

"U de gener de 1939. Hem començat l'any. Feliç any nou. El desitjo feliç, sense guerra i amb la nostra victòria", anotava l'Aurèlia al seu dietari. De seguida, hauria de córrer a l'evacuació dels nens del Refugi Infantil, "mentre la gent ja omplia la carretera amb carros i carretons, amb cotxes atrotinats, a peu" i ella repartia els aliments acumulats al Refugi entre els soldats republicans en desbandada. Acabarien la jornada arriant les banderes catalana i republicana i cantant, commoguts, Els Segadors i l'himne suec. El 26 de gener "em vaig passar la nit plorant", explica. Davant seu, "un avenir més negre que una gola de llop (...) i un passat lluminós i potent".

Immediatament començarien a funcionar els tribunals depuradors i "la lengua del Imperio": "Una sola paraula dita en català, en acte de servei, dins o fora dels edificis oficials, produïa la destitució ipso facto, sense ulterior recurs. Mestres i professors, públics o privats, quedarien incapacitats per la seva funció docent". I arribava també l'"Examen d'Estat", mitjançant el qual calia suplir "la il·legalitat" dels estudis cursats des del 36 en zona republicana. I sobretot restava l'immens buit, "el desert que ens havien deixat els nostres professors foragitats, perseguits, exiliats (...). L'esbaldida era impressionant": Serra Hunter, Pompeu Fabra, Joaquim Xirau, Carles Riba, Pere Bosch Gimpera, Jordi Rubió i un llarg etcètera, tots els grans noms de la intel·lectualitat catalana de l'època.

El nou règim també havia adreçat un missatge específic a les noies com l'Aurèlia per boca de Pilar Primo de Rivera: "Pasó la modernísima niña del Instituto-Escuela (...), pasó la mujer vacía que, por no saber nada, ni supo ser mujer. No hay sitio para ella en la España Nueva".

I, enmig de tot això, l'Aurèlia observava i judicava els conservadors catalans: "Per als catalans que entraven no es tractava pas d'una qüestió recent, sinó d'una antiga lluita guanyada amb noves aliances". El mateix fet l'assenyalava, clar i català, a escala europea: "No era l'atzar ni la follia ni les perversions sexuals allò que concedia el poder a Hitler, era el capital". A Catalunya, fins i tot es venien la llengua; l'Aurèlia no podria oblidar-ho i ho recordaria amb un punt d'ironia: "La burgesia alta i mitjana formava els seus hereus de tal manera que ni una sola paraula catalana els arribava a l' oïda. Fins i tot famílies ex-catalanistes adoptaven el castellà a taula. Anys més tard, en moments de penediment, en donarien la culpa a la minyona".

En aquest context i malgrat tot, la Universitat "tenia encara el do d'oferir-nos l'únic sostre d'aquella pau: el coneixement". Ella s'hi refugiaria. Un petit llibre, "Invitació al foc" de Rossellò-Pòrcel, el jove poeta mort, "era gairebé un sant i senya"; "aquell llibre de poemes era nostre, perquè era la nostra mort".

Tota la meva vida es lliga a tu
com a la nit les flames a la fosca.

Temps d'"investidures"

En acabar els estudis, l'Aurèlia refusava l'oferta de seguir a la Universitat i concentrava totes les seves energies en l'acció pedagògica a l'Isabel de Villena i sobretot a l'Escola Albéniz de Badalona; també en l'escriptura de "Necessitem morir". Totes dues coses li comportaven una gran dedicació i li permetien evadir-se d'aquella atmosfera asfixiant: "Evadir-me, que era l'única manera de sobreviure (...), en la meva evasió hi havia el meu compromís".

El 47, el grup "Miramar" comença a reunir-se secretament als locals de la Unió Excursionista de Catalunya. En formen part Maria Aurèlia Capmany, Alexendre Cirici, Jordi Carbonell, Ramon Casares, Maurici Serrahima... Hi assistirà Jordi Rubió i els exposarà "el problema de les investidures", de l'acceptació col·lectiva d'una autoritat en un context de desarticulació i d'absència de tota jerarquia homologada. Cal que alguns assumeixin aquesta funció, amb tota la mesura que és del cas, però urgeix que ho facin, és una qüestió de subsistència col·lectiva. El propi Jordi Rubió assumirà en moltes ocasions aquesta funció. Quan la seva veu, ens diu l'Aurèlia, "emergiria del silenci quotidià i es faria sentir, adquiriria ressonàncies d'oracle". La pròpia Maria Aurèlia deuria sentir aquesta responsabilitat col·lectiva damunt les seves espatlles més d'un cop; era una exigència dels temps.

"Les acaballes dels cinquanta ens descobrien aquest miracle: no ens havíem mort", recorda. És el moment de l'aparició de la nova generació del grup "Curial". I de l'obtenció per l'Aurèlia del premi Joanot Martorell, cosa que li permetrà accedir a l'amistat i al mestratge excepcional de Salvador Espriu, amb el qual compartiria hores i hores; eren, diu, "els luxes del nostre temps de misèria".

Els cinquanta, predomina de manera indiscutida "la investidura" de Carles Riba, acabat de tornar del l'exili; en la seva mort, l'Aurèlia sent "l'angoixa d'haver perdut un valor segur, un valor on es recolza no el meu concret horitzó personal, sinó el del meu poble". L'any 56 és acusada per primer cop de propaganda il·legal. En el "Cercle Literari" de l'Institut Francès, que encobreix la perseguida cultura catalana, l'Aurèlia participa en el primer muntatge de la Primera història d'Esther de l'Espriu.

Envoltada de gent joveníssima

Els seixanta, comencen a córrer " cartes que calia signar", sempre encapçalades per Salvador Espriu. Les formes de resistència es diversifiquen i s'amplien. Es el moment de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, impulsada per l'Aurèlia i en Ricard Salvat, en el marc de l'ambiciós projecte integral d'Alexandre Cirici, una mena de nova "Bauhaus". L'Aurèlia es converteix en el centre d'una mena de voràgine: "La meva nova vida era plena de gent joveníssima, que entraven i sortien de casa, que se me'n duien com una més de la colla". Es relacionava amb tot el que bellugava. Participaria activament el 66 a la famosa "Caputxinada".

De la mà de "Ferran", en Francesc Vicenç, s'enrolaria com a "diputada" del Congrés de la Pau o "Parlament Mundial dels Pobles per la Pau". Per aquesta raó, va viatjar rocambolescament a Varsòvia, a Hèlsinki, etc., motiu pel qual va haver de fer diverses visites a " Via Laietana". En el viatge a Varsòvia, va tenir-hi lloc un fet singular i poc conegut: "Vaig fer amistat amb un home jove de la Guinea dita portuguesa, segons ell m'explicava amb un francès pulcre i correctíssim". En pocs dies la seva amistat " derivava cap a camins de tendresa "i l'Aurèlia tractava de posar-hi aturador no se sap si amb èxit o sense, si bé, ens explica, "quan ens vàrem acomiadar em va prometre que així que el seu poble seria lliure m'enviaria a buscar". Però el varen matar pocs anys més tard. Li havia dit que es deia Amílcar Cabral, un nom encara desconegut, que a ella li va semblar irreal, potser un obligat "nom de guerra. "La sorpresa", explica, "va ser quan el vaig descobrir a les pàgines de la revista Destino".

Aquests anys, l'Aurèlia publicava La dona a Catalunya i Feliçment, jo sóc una dona, i esdevenia així la pionera del feminisme de postguerra. També va ser segurament la primera a oferir públicament un model de dona diferent, de dona lliure, cosa que li reportaria una certa mala fama en sectors "benpensants". I és que, en aquest terreny, no havia de lliurar batalla només contra els de l'"España Nueva". També havia de lliurar batalla dins les files "democràtiques", on tindria més d'un disgust. La magnitud de l'empresa se li posava especialment de manifest un dia quan, després que una dona se li escandalitzés per l'ús del terme "orgasme" en una conferència, va anar a consultar-lo al Fabra i va trobar-hi: "Orgasme: erecció del membre viril", i res més. Anant més a fons de la qüestió feminista, li agradava especialment aquella frase de la seva Virginia Woolf: "No ens salvarem del terror si no aconseguim extirpar dels homes, dels homes que viuen més a prop nostre, l'esperit de Hitler". Era la moral del respecte i de la igualtat -allò que els de l""España Nueva" titllaven despectivament de "moral femenina"--, contra "el mite de l'adolescent guerrer" tràgicament de moda.

"Francesc Layret, et recordarem"

L'any 71, la Maria Aurèlia enllestia les seves Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, de la qual se'n farien diverses representacions clandestines. Layret, convocat des del present, sortia a escena i clamava. "Gent esporuguida, què heu fet d'aquesta terra?". L'Aurèlia hi evoca aquell gran projecte impulsat per Layret que havia de permetre la concurrència dels sindicalistes reformistes de Salvador Seguí amb els polítics del catalanisme d'esquerra. Una carta havia restat inacabada al despatx de Layret la nit que el van matar, adreçada a un socialista madrileny i on es parlava d'una possible candidatura conjunta a Corts amb Marcel·lí Domingo. Lluís Companys, Àngel Pestaña, Gabriel Alomar, el propi Layret... Tot s'ho varen endur les bales de la patronal. Eren els temps en què "la reacció pactava amb el terror", Karl Liebknecht, Rosa Luxemburg, Francesc Layret, Salvador Seguí...

L'Aurèlia hi fa ressonar també les paraules de Josep Pla en aquell article de l'any 1924: "La burgesia, per totes les qüestions aranzelàries votarà amb nosaltres, els catalanistes; per totes les qüestions d'autoritat rodarà a l'entorn de Madrid (...). La qüestió catalana serà resolta independentment de la burgesia i dels mètodes burgesos". Layret, des del present on ha estat transportat, hi afegeix: "Nosaltres vam ser els que vam posar els fonaments de la futura Catalunya", en referència a l'esquerra que, després de la seva mort, va acabar proclamant la República i la Generalitat l'any 1931. I encara afegeix Layret, de cara al futur: "El reconeixement de la Nacionalitat Catalana significa el ple i absolut reconeixement polític, econòmic i administratiu d'aquesta dins la República Federal Espanyola (...). El futur del nostre poble l'han de forjar les mans que treballen, i només els homes que treballen als camps i a les fàbriques saben què vol dir la fidelitat". S'hi recorden també unes paraules de Salvador Seguí especialment actuals: "El burgesos es diuen catalanistes ¿i com voleu que siguin catalanistes si es deixen a fora la més gran part de la nació catalana?".

En resum, l'obra és una acusació contra la burgesia catalana per dimissionària de la nació i la proclamació que Catalunya no té futur si no és de la mà del catalanisme d'esquerres i federalista, decidit a impulsar un autèntic projecte nacional. El "Layret" de l'Aurèlia és una obra fonamental per a la cultura política de l'esquerra catalana. I és un repte. Per això conclou: "Un home com en Layret és difícil de matar perquè els que l'han conegut en parlaran, i aquests en parlaran a uns altres i a uns altres (...). Francesc Layret, advocat del poble de Catalunya, et recordarem".

"Vindrà aquell dia que el treball vencerà"

Em van presentar l'Aurèlia l'any 74, quan tot just estàvem en els primers moments de Convergència Socialista de Catalunya (CSC). Encara corria el xarampió dels ideologismes universitaris dels fills de la burgesia, que feien la seva particular catarsi edípica identificant el país amb els seus pares i el catalanisme amb la burgesia. L'Aurèlia se'n reia i s'alçava com un baluard contra el simplismes. En ella i en alguns altres noms --Cirici, Termes. els Molas, els Lluch...-- vàrem trobar ombra contra aquella insolació. El seu "Layret" era, en aquest context, un instrument valuós i d'una gran eficàcia pedagògica.

L'Aurèlia no trigaria a incorporar-se al Grup d'Independents pel Socialisme (GIS) que, encapçalat per Alexandre Cirici, convingudament amb Raimon Obiols, llançaria la crida cap al Congrés Constituent del PSC. Una de les diverses formacions que, a més de CSC i el GIS, havien de confluir en aquell procés era la que conformaven vells efectius del POUM agrupats entorn d'Enric Adroher "Gironella". En nom de la Permanent de CSC, vaig fer, juntament amb Salvador Corominas, un dels contactes amb aquest grup: es tractava d'un fuster de Bellvitge, nascut a Almeria, vell militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del POUM, combatent a la 29 Divisió del front de l'Aragó, esperantista entusiasta i professor de català. Era en Ramon Fernández Jurado. En explicar-li que, entre els efectius del GIS, hi havia la Maria Aurèlia Capmany, se li van il·luminar els ulls: "la Marieta!", va exclamar; així li havia dit sempre. L'Aurèlia tenia també una autèntica flaca per ell. Es coneixien de feia temps i forces vegades l'havia duta amunt i avall en la seva "vespa". L'Aurèlia i en Ramon es retrobarien en el PSC; tot un bon senyal per al nou partit.

El famós míting del Palau Blaugrana, el juny del 76, obria el Congrés Constituent del PSC Era el primer gran míting democràtic des de 1939. Pocs dies abans, l'Aurèlia ens facilitava una adaptació de la lletra de La Internacional que s'adigués millor amb el present. Un exemple: l'anacrònic i exorbitat "Els proletaris criden guerra / Tot el món és de guerra un clam", era substituït per " La força pel dret és vençuda / S'acosta el bell temps de la pau". Una adaptació que es consagraria en el Blaugrana i que tota l'esquerra faria seva. En el frontispici del míting, una pancarta gegantina reproduïa un verset de l'Aurèlia en el seu "Layret". "Vindrà aquell dia que el treball vencerà". I, per completar-ho, l'Aurèlia també era en cartell, al costat de Joan Reventós, Josep Andreu Abelló, Alexandre Cirici, " Pep Jai", etc. Més tard, ho recordava així: "Als grans mítings, com a les obres de teatre es produeix el domini electritzant de la paraula. També al Palau Blaugrana vaig tenir el trak (...) La resposta de la gent era com una onada ( ...). Em vaig sentir cridant aquells versos de Salvador Espriu...".

De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol.

Quan després li ho explicava a l'Espriu, aquest li deia impressionat: "Quines coses fas...".

La seva militància socialista va ser activa. Molt sovint apareixia: als congressos, a les sessions del Consell Nacional, als actes públics... Això sí, s'hi estava poca estona. Deia que les cadires se li clavaven al cul. Però sempre tornava. Havia comprès a la perfecció els reptes de fons del socialisme català. Malgrat totes les boires, en els moments més incòmodes, ella hi era. Resultava confortable sentir-la a prop, veure la seva mirada intel·ligent, mirant-te des d'una memòria infinita, entenent tot el que passava, empenyent cap endavant.

La seva participació a la política municipal dels darrers anys --a l'Ajuntament i a la Diputació de Barcelona-- li va portar maldecaps però la va omplir. És especialment interessant en aquest sentit el llibre de Diàlegs entre ella i Pasqual Maragall. Les seves intervencions als plens eren una ocasió esperada, sempre introduïa algun tombant nou en l'argumentació, algun matís imprevist, i sobretot tenia el do de la paraula dita, de la "llengua viva", els mots li dringaven com a ningú. Parlava de "la batalla de Barcelona" com un combat en el que se sintetitzaven tots els seus combats anteriors: plantava cara a la societat mitjana-alta i refusava "amb tota l'ànima" la possibilitat que li guanyés la partida: "La sento com l'enemiga declarada de tota la gent que he respectat i que he estimat i que estimo, la responsable de l'exili i la solitud de Sebastià Farnés, la responsable dels exilis reals de la postguerra, la responsable de totes les renúncies i de totes les misèries". Conservava la memòria ben desperta, sabia qui era qui i sabia on era el seu lloc, i no dubtava a l'hora de plantar cara.

Amb els "clergues traïdors"

En època de "desencisos", l'Aurèlia afirmava: "Jo rarament estic desil·lusionada, més aviat estic furiosa". I, davant els escarafalls beatífics dels qui no diuen mai ni si ni no, afirmava: "Algú ha dit que no tenim dret a jutjar. Jo diria que no tenim dret a condemnar, la victòria és tan temptadora!, però a jutjar? Si se'ns treu el dret a jutjar, a prendre partit, què ens queda? ".

Li era car el tema de l'intel·lectual i la política, de "l'intel·lectual dubitatiu entre el risc del compromís i el desig d'absolut". Se sentia aliena al "clergat intel·lectual" que havia defensat Julien Benda als anys trenta, allunyat de la contingència, de la vida concreta dels homes, consagrat a la seva llibertat, al seu pensament, sense cap servitud externa. Ella se sentia clarament entre els "clergues traïdors" que Benda denunciava.

Enmig de la victòria militar contra Hitler, es feia evident la derrota d'una generació intel·lectual francesa que havia restat al marge. "Els camins de llibertat" de Sartre venien a proposar ara l'ideal invers: el de l'intel·lectual compromès. Amb Sartre, l'Aurèlia creia que "la llibertat no és una opció, sinó l'essència de l'home". L'home esta condemnat a la llibertat i, amb "mans netes" o amb " mans brutes" de realitat humana, està exercint la llibertat. " Per a mi", diu, "són més importants les circumstàncies de la vida, per ambigües, contradictòries, incòmodes, que siguin, que el desig d'absolut". I, en un altre moment, afegeix: "M'agrada més la felicitat ara que la dignitat per d'aquí cent anys. Per això m'agrada la política i respecto els polítics que fan pactes".

La terra i les ànsies de volar

"La memòria torna, fidel, rancorosa. Sovint he sentit que el fil de la memòria tiba i em costa d'avançar cap aquest futur de desitjo, però m'adono també que no hi ha futur sense el preu dels records. Un bon amic em deia:

-Ets una persona ressentida
-Naturalment, ¿et penses que sóc mesella?"

La memòria, la necessitat imperiosa, vital, de no oblidar, d'establir el pont entre el passat escapçat i el present és una constant poderosa en l'Aurèlia, un dels mòbils fonamentals que ho mou gairebé tot en ella. Però no és una feina tranquil·la, en aquest nostre país. És un autèntic combat. En primer lloc contra "el vencedor, que es queda amb la força i el dret". Però també contra l'esperit d'autopunició del propi país, contra el "terrorisme crític" dels indígenes. Diu l'Aurèlia. "M'adono que per defensar-me de tanta destrucció que em volta no tinc altra arma que la memòria. I recordaré, recordaré mentre les meves cèl·lules grises funcionin. Afortunadament, endevino una nova generació que no troba cap plaer en destruir-se, i això m'empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement, contra el silenci i contra el rictus de la boca petita concreta com un cul de gallina".

Memòria, però no pas nostàlgia: memòria al servei del present i del futur desitjat. Enfront de qualsevol temptació "proustiana", afirma: "Jo mai no buscaria un temps perdut. Mai no barataria el temps present, l'amor present, a canvi d'una carismàtica innocència". Així ho percebia la gent jove que no havia deixat d'envoltar-la. Montserrat Roig ho deia amb precisió " Per a mi va ser la terra i les ànsies de volar alhora".

La seva disponibilitat "a volar", a emprendre l'aventura i el risc, va ser constant. Això explica una trajectòria vital no gens convencional, no gens temorenca, sempre disponible. Darrerament, va afirmar :"Mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides". La seva por, la seva angoixa, es situava en la immobilitat, en l'acomodació insensible, en la pau mineral de l'establert: "Molt aviat devia descobrir que només hi ha una manera de defensar-se d'aquest forat negre on t'empeny el vertigen, i és no deixar de saber, no deixar de sentir cada volum, cada matís, cada so, cada olor, estar alerta sempre. Penso que és per això que se'm van fer els ulls tan grossos".