Ajuntament de Barcelona

Presentació

 

CAN BARÓ
Rep el nom del mas que, com a mínim, des de 1674 ocupava la majoria de terres d'aquesta zona. El seu teòric propietari, Josep Pascual de Pascali i Santpere, va rebre el títol de baró de San Lluis i d'aquí el nom. El seu desenvolupament com a barri es relativament recent ja que fins a començaments del segle XX va funcionar com un mas tradicional, on es conreava blat en una gran extensió just al davant on es troba actualment la plaça del mateix nom. A partir de 1919 comença la urbanització de Can Baró, com en altres zones de la ciutat van construir-se una seixantena de torres per iniciativa de la Cooperativa de Periodistes. El barri s'estén al llarg del vessant sud del Turó de la Rovira fins a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Per l'est el seu límit es troba al carrer Francisco Alegre tocant el Guinardó. La plaça Sanllehy el separa per l'oest del barri de la Salut (Gràcia), que moltes vegades ha estat confós amb Can Baró.

El barri és conegut sobretot per la instal·lació al cim del Turó de la Rovira de les bateries antiaèries durant la Guerra Civil i també pels dipòsits d'aigua construïts per la Companyia d'Aigües de Barcelona, el primer del quals ho va ser el 1870, al final del carrer Pasteur. Així mateix l'explotació de les pedreres en aquesta zona no només va canviar la seva fisonomia sinó també el seu desenvolupament històric i també ideològic. Per últim el barraquisme marcarà igualment la identitat del barri, les denominades “barraques del Carmel”, però que en realitat eren a Can Baró i que van subsistir fins a la dècada dels vuitanta.

EL BAIX GUINARDÓ
Diferenciat del Guinardó clàssic es un barri amb personalitat pròpia, històricament més proper a la vila de Gràcia. D'oest a est s'estén des del carrer Sardenya fins a l'Hospital de San Pau, pel nord limita amb el barri de Can Baró a l'Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i pel sud amb l'Eixample a la Travessera de Gràcia.

El Baix Guinardó està marcat per dos fets que van canviar el seu territori: per un costat, l'arribada de la Societat General d'Aigües de Barcelona que va expropiar una part important dels terrenys del barri per instal·lar els dipòsits per tal d'abastir la ciutat, i per l'altre, el Cinturó de Ronda, que la travessava per la meitat i que va condicionar la seva urbanització. Aquesta va desenvolupar-se majoritàriament a partir de la dècada del cinquanta i articulada a l'entorn de la plaça Alfons X el Savi. Anteriorment havia estat una zona agrícola de muntanya i més tard de petites torretes d'estiueig.

L'obertura del Parc de les Aigües a l'any 1978, després d'anys de reivindicacions portades a terme pels veïns des de 1974 per tal de convertir-lo en parc públic, i la instal·lació, al costat, de la seu del Districte d'Horta-Guinardó a la Casa de les Altures, van donar contingut al barri. L'enderrocament del pas elevat del Cinturó de Ronda el 2011 dignificarà un barri que vol ser quelcom més que l'entrada al túnel del Turó de la Rovira, i que conserva alguns racons, passatges i rieres, que preserven la memòria històrica d'aquest lloc.

Itinerari i notes: Carles Sanz