 |
L'urbanista J. Borja (1)
defineix la ciutat com "aquest producte físic
polític i cultural complex, europeu i mediterrani,
però també americà i asiàtic,
que hem caracteritzat en la nostra ideologia i en els nostres
valors com a concentració de població i d'activitat,
mescla social i funcional, capacitat d'autogovern i àmbit
d'identificació simbòlica i de participació
cívica. Ciutat com a lloc de trobada, d'intercanvi,
ciutat igual a cultura i comerç. Ciutat de llocs i
no un mer espai de fluxos."
El politòleg Isidre Molas (2)
explica que "la ciutat moderna constitueix un marc primari
de vida social i d'interrelació i, per tant, de solidaritat.
Que aquesta sigui deixada a la iniciativa privada o sigui
organitzada d'una manera col·lectiva per la mateixa
ciutat és un aspecte opcional, cosa que no vol dir
irrellevant. Com a tal marc, forneix un feix limitat de possibilitats,
dins el qual les persones es mouen i opten. És a dir,
concreta les possibilitats de llibertat real per exercir les
llibertats universals que el dret i els costums del sistema
democràtic atorguen. Enfront de l'individualisme, la
ciutat és marc de solidaritat. Enfront de l'aïllament,
és marc de comunicació.
La ciutat compta amb les millors condicions materials per
forjar una oferta general de difusió dels aprenentatges
i dels coneixements útils per viure en societat i,
al mateix temps, pot crear l'escalat més dispers de
desigualtats en la seva distribució. La ciutat és
un aparador ple de possibilitats i d'ofertes diversificades
per a ésser triades, però també pot viure
organitzada en el seu desaprofitament o en la distribució
desigual de la llibertat per a fer-ho. L'urbanisme ens ha
ensenyat com la mateixa trama urbana pot introduir en el seu
si la desigualtat de condicions, però hem après
també que aquesta no és producte dels fats sinó
de l'actuació de les persones.
El sistema municipal, per la seva proximitat als ciutadans,
és el més obert i el més transparent.
Les seves decisions i la seva administració són
les més palpables i per tant les que generen més
fàcilment opinió pública. És,
per tant, escola de ciutadania.
La ciutat és, doncs, un marc i un agent educador que,
davant la tendència a la concentració del poder,
practica l'opinió pública i la llibertat; davant
la tendència al gregarisme, expressa el pluralisme;
davant la tendència a distribuir desigualment les possibilitats,
defensa la ciutadania; davant la tendència a l'individualisme,
s'esforça per practicar la individualitat solidària.
Facilita el teixit dels hàbits ciutadans que creen
el sentit de reciprocitat, el qual engendra el sentiment que
existeixen interessos que no han de ser lesionats. Uneix amb
els suaus llaços de la vida compartida. Permet de formar
persones sensibles tant a llurs deures com a llurs drets."
En aquest enquadrament, l'educació apareix nítidament
com l'acció que va més enllà de les famílies
i les escoles. Tot incloent-les com a factors clau, l'educació
comprèn, avui, multitud de paràmetres i d'agents
no reconeguts fins ara i abraça tota la població.
Quan a Barcelona, amb motiu del I Congrés Internacional
de Ciutats Educadores al 1990, l'Ajuntament encunya
l'expressió "ciutat educadora", ho fa des
del convenciment indiscutible que la ciutat és educativa
pel sol fet de ser ciutat, és font d'educació
en ella mateixa, des de múltiples esferes i per a tots
els seus habitants.
La ciutat és, doncs, educativa per se: és inqüestionable
que la planificació urbana, la cultura, els centres
educatius, els esports, les qüestions mediambientals
i de salut, les econòmiques i les pressupostàries,
les que es refereixen a la mobilitat i la vialitat, a la seguretat,
als diferents serveis, les corresponents als mitjans de comunicació,
etc., inclouen i generen diverses formes d'educació
de la ciutadania.
La ciutat és educadora quan imprimeix aquesta
intencionalitat en la manera com es presenta als seus
ciutadans, conscient que les seves propostes tenen conseqüències
actitudinals i convivencials i generen nous valors, coneixements
i destreses. Hi estan implicats tots els àmbits i concerneixen
tota la ciutadania.
Aquesta intencionalitat constitueix un compromís polític
que ha d'assumir, en primer lloc, el govern municipal, com
a instància política representativa dels ciutadans
i que els és més propera; però ha de
ser necessàriament compartit amb la societat
civil. Significa la incorporació de l'educació
com a mitjà i com a camí cap a la consecució
d'una ciutadania més culta, més solidària
i més feliç.
L'esmentat compromís reposa sobre tres premisses bàsiques:
informació comprensible -necessàriament discriminada-
cap a la ciutadania, participació d'aquesta ciutadania
des d'una perspectiva crítica i corresponsable i, finalment
-tot i que no menys important-, avaluació de necessitats,
propostes i accions.
Per a la ciutat educadora, el gran repte del s. XXI
és aprofundir en l'exercici dels principis i valors
democràtics mitjançant orientacions i actuacions
adequades. Cal, doncs, introduir en l'ordenament juridico-polític
propi de qualsevol democràcia, factors pedagògics que
permetin utilitzar la informació, la participació
i l'avaluació com a eixos dels processos d'aprenentatge
i d'educació, i de construcció de ciutadania.
El compromís abans citat comporta, dins del propi govern
local, unes determinades relacions i formes de treball entre
els membres de l'equip de govern, atesa la transversalitat
del tema.
Moltes polítiques municipals continuen considerant,
encara, la ciutat educadora només com un conjunt
d'actuacions relacionades, d'una manera o altre, amb les institucions
o edats educatives convencionals. Sovint, les polítiques
de ciutat educadora semblen interessar o implicar només
els departaments o institucions educatives.
La ciutat educadora és un nou paradigma, un
projecte necessàriament compartit, que involucra tots
els departaments de les administracions locals, les diverses
administracions, i la societat civil. La transversalitat i
la coordinació són bàsiques per a donar
sentit a les actuacions que incorporen l'educació com
un procés que es dóna al llarg de tota la vida.
Les autoritats locals han de propiciar, facilitar i articular
la comunicació necessària per al coneixement
mutu de les diverses actuacions que es duen a terme i per
a l'establiment de les consegüents sinèrgies per a
l'acció i la reflexió, mitjançant la
constitució de plataformes conjuntes que possibilitin
el desenvolupament dels principis de la Carta de Ciutats Educadores.
Les formes concretes d'aquest desenvolupament i la concreció
del concepte ciutat educadora són tan diferents
com diverses són les ciutats. Amb ritmes i nivells
d'implicació diferents. Això té a veure
amb la seva pròpia història, ubicació,
especificitat i també amb el seu projecte polític.
Sens dubte, el camí cap a la consecució d'una
ciutat educadora és llarg, però és
també estimulant i positiu i ha de ser traçat
i recorregut per tothom: governs locals i societat civil.
Es convertirà així, en una demanda i una exigència
dels ciutadans, en un assoliment sense retorn, tal com s'expressa
en la Introducció de la Carta de Ciutats Educadores:
"S'afirma, doncs, un nou dret dels habitants de la ciutat:
el dret a una ciutat educadora."
Pilar Figueras i Bellot
Secretària General de 1994 a setembre de 2012
1
"La ciutat del futur i el futur de les ciutats".
Borja, Nel·lo, Vallès
Fundació Campalans. Barcelona, 1998
2
"La Ciutat Educadora" AAVV - Ajuntament de Barcelona,
1990
|
 |