L'urbanista J. Borja (1) defineix la ciutat com "aquest producte físic polític i cultural complex, europeu i mediterrani, però també americà i asiàtic, que hem caracteritzat en la nostra ideologia i en els nostres valors com a concentració de població i d'activitat, mescla social i funcional, capacitat d'autogovern i àmbit d'identificació simbòlica i de participació cívica. Ciutat com a lloc de trobada, d'intercanvi, ciutat igual a cultura i comerç. Ciutat de llocs i no un mer espai de fluxos."

El politòleg Isidre Molas (2) explica que "la ciutat moderna constitueix un marc primari de vida social i d'interrelació i, per tant, de solidaritat. Que aquesta sigui deixada a la iniciativa privada o sigui organitzada d'una manera col·lectiva per la mateixa ciutat és un aspecte opcional, cosa que no vol dir irrellevant. Com a tal marc, forneix un feix limitat de possibilitats, dins el qual les persones es mouen i opten. És a dir, concreta les possibilitats de llibertat real per exercir les llibertats universals que el dret i els costums del sistema democràtic atorguen. Enfront de l'individualisme, la ciutat és marc de solidaritat. Enfront de l'aïllament, és marc de comunicació.

La ciutat compta amb les millors condicions materials per forjar una oferta general de difusió dels aprenentatges i dels coneixements útils per viure en societat i, al mateix temps, pot crear l'escalat més dispers de desigualtats en la seva distribució. La ciutat és un aparador ple de possibilitats i d'ofertes diversificades per a ésser triades, però també pot viure organitzada en el seu desaprofitament o en la distribució desigual de la llibertat per a fer-ho. L'urbanisme ens ha ensenyat com la mateixa trama urbana pot introduir en el seu si la desigualtat de condicions, però hem après també que aquesta no és producte dels fats sinó de l'actuació de les persones.

El sistema municipal, per la seva proximitat als ciutadans, és el més obert i el més transparent. Les seves decisions i la seva administració són les més palpables i per tant les que generen més fàcilment opinió pública. És, per tant, escola de ciutadania.

La ciutat és, doncs, un marc i un agent educador que, davant la tendència a la concentració del poder, practica l'opinió pública i la llibertat; davant la tendència al gregarisme, expressa el pluralisme; davant la tendència a distribuir desigualment les possibilitats, defensa la ciutadania; davant la tendència a l'individualisme, s'esforça per practicar la individualitat solidària. Facilita el teixit dels hàbits ciutadans que creen el sentit de reciprocitat, el qual engendra el sentiment que existeixen interessos que no han de ser lesionats. Uneix amb els suaus llaços de la vida compartida. Permet de formar persones sensibles tant a llurs deures com a llurs drets."

En aquest enquadrament, l'educació apareix nítidament com l'acció que va més enllà de les famílies i les escoles. Tot incloent-les com a factors clau, l'educació comprèn, avui, multitud de paràmetres i d'agents no reconeguts fins ara i abraça tota la població.

Quan a Barcelona, amb motiu del I Congrés Internacional de Ciutats Educadores al 1990, l'Ajuntament encunya l'expressió "ciutat educadora", ho fa des del convenciment indiscutible que la ciutat és educativa pel sol fet de ser ciutat, és font d'educació en ella mateixa, des de múltiples esferes i per a tots els seus habitants.

La ciutat és, doncs, educativa per se: és inqüestionable que la planificació urbana, la cultura, els centres educatius, els esports, les qüestions mediambientals i de salut, les econòmiques i les pressupostàries, les que es refereixen a la mobilitat i la vialitat, a la seguretat, als diferents serveis, les corresponents als mitjans de comunicació, etc., inclouen i generen diverses formes d'educació de la ciutadania.

La ciutat és educadora quan imprimeix aquesta intencionalitat en la manera com es presenta als seus ciutadans, conscient que les seves propostes tenen conseqüències actitudinals i convivencials i generen nous valors, coneixements i destreses. Hi estan implicats tots els àmbits i concerneixen tota la ciutadania.

Aquesta intencionalitat constitueix un compromís polític que ha d'assumir, en primer lloc, el govern municipal, com a instància política representativa dels ciutadans i que els és més propera; però ha de ser necessàriament compartit amb la societat civil. Significa la incorporació de l'educació com a mitjà i com a camí cap a la consecució d'una ciutadania més culta, més solidària i més feliç.

L'esmentat compromís reposa sobre tres premisses bàsiques: informació comprensible -necessàriament discriminada- cap a la ciutadania, participació d'aquesta ciutadania des d'una perspectiva crítica i corresponsable i, finalment -tot i que no menys important-, avaluació de necessitats, propostes i accions.

Per a la ciutat educadora, el gran repte del s. XXI és aprofundir en l'exercici dels principis i valors democràtics mitjançant orientacions i actuacions adequades. Cal, doncs, introduir en l'ordenament juridico-polític propi de qualsevol democràcia, factors pedagògics que permetin utilitzar la informació, la participació i l'avaluació com a eixos dels processos d'aprenentatge i d'educació, i de construcció de ciutadania.

El compromís abans citat comporta, dins del propi govern local, unes determinades relacions i formes de treball entre els membres de l'equip de govern, atesa la transversalitat del tema.

Moltes polítiques municipals continuen considerant, encara, la ciutat educadora només com un conjunt d'actuacions relacionades, d'una manera o altre, amb les institucions o edats educatives convencionals. Sovint, les polítiques de ciutat educadora semblen interessar o implicar només els departaments o institucions educatives.

La ciutat educadora és un nou paradigma, un projecte necessàriament compartit, que involucra tots els departaments de les administracions locals, les diverses administracions, i la societat civil. La transversalitat i la coordinació són bàsiques per a donar sentit a les actuacions que incorporen l'educació com un procés que es dóna al llarg de tota la vida.

Les autoritats locals han de propiciar, facilitar i articular la comunicació necessària per al coneixement mutu de les diverses actuacions que es duen a terme i per a l'establiment de les consegüents sinèrgies per a l'acció i la reflexió, mitjançant la constitució de plataformes conjuntes que possibilitin el desenvolupament dels principis de la Carta de Ciutats Educadores.

Les formes concretes d'aquest desenvolupament i la concreció del concepte ciutat educadora són tan diferents com diverses són les ciutats. Amb ritmes i nivells d'implicació diferents. Això té a veure amb la seva pròpia història, ubicació, especificitat i també amb el seu projecte polític.

Sens dubte, el camí cap a la consecució d'una ciutat educadora és llarg, però és també estimulant i positiu i ha de ser traçat i recorregut per tothom: governs locals i societat civil.

Es convertirà així, en una demanda i una exigència dels ciutadans, en un assoliment sense retorn, tal com s'expressa en la Introducció de la Carta de Ciutats Educadores: "S'afirma, doncs, un nou dret dels habitants de la ciutat: el dret a una ciutat educadora."

Pilar Figueras i Bellot

Secretària General de 1994 a setembre de 2012


1 "La ciutat del futur i el futur de les ciutats". Borja, Nel·lo, Vallès
Fundació Campalans. Barcelona, 1998

2 "La Ciutat Educadora" AAVV - Ajuntament de Barcelona, 1990